Entrevista al Carles Puigbert, l’Esteban Gómez i al Salva Torres, veterans de la UES

Recorrerem les seves trajectòries professionals a l'Ajuntament: què hi fan, què han fet, què els agrada, amb què contribueixen... reptes que tenen. I com que tots tres van jugar a la Santboiana de rugby, i van coincidir en el temps, compartiran les seves vivències entre ells i amb nosaltres. Són força diferents i cadascú té el seu tarannà: l'emoció directa i immediata, la lògica pràctica i propera; i la reflexió precisa i sensible... Qui és qui? Hauràs de llegir l'entrevista per esbrinar-ho... si encara no ho saps!. Llarga, si, un pèl, però paga la pena llegir què ens diuen.

 

Sabíeu que la Santboiana sempre ha estat a la Divisió d’Honor (primera divisió a nivell estatal)? I que tots tres hi van jugar fins als trenta i tants? Que el Carles en va ser entrenador? Que el Salva era capità de la selecció espanyola? Que l’Esteban als sis anys ja s’hi preparava? Què és el tercer temps en els partits de rugby? Quins són els valors que els regeixen? Hi trobareu aquesta informació i molta més, llengint els que ens han explicat.

Aquesta entrevista la vàrem tenir el dia 22 de juliol de 2016 i ha estat transcrita literalment, són les seves paraules, veureu com són d’espontanis!

Carles, quan vas començar a la UES?

Vaig començar de petit, jo havia jugat en el Cos dos anys, i després vaig passar a l’equip infantil de la Santboiana, cap a l’any ’75 o ’76, devia tenir 11 o 12 anys.

I tu, Esteban?

Jo vaig començar al ’64. Jo vivia al carrer Cerdanya, pujava la valla i entrava al Rugby, tenia 6 anys, era una passada!!! Mare meva!!

Era una passió infantil?

Si, i fins als 34 anys! Una passada!!

Salva, i tu?

Jo vaig començar als 11 anys i va ser perquè el meu germà treballava al carrer Cerdanya, a Mavesa, i hi va començar a jugar. Jo anava al col·le amb alguns amics que vivien allà també i un dia em van dir d’anar els dissabtes a jugar al camp, i així va anar. Va ser una mica per casualitat. Que tu ja hi eres també -li diu a l’Esteban-.

Esteban: Jo a los cinco años ya levantaba la persiana, la reja y me metía abajo. Llevaba unos pantalones que me habían dado y un chaleco que cabían tres Esteban… Yo vivía al lado de ellos.

Quant de temps hi vàreu jugar?

Carles: Jo vaig jugar fins als 32, 33 anys, calcula, 21 o 22 anys.

Esteban: Jo igual, fins als 34 anys. Em vaig casar i fins als 6 o 7 anys de casat vaig estar al primer equip.

Salva: Jo ho vaig deixar a punt de complir els 35 anys. Vaig començar als 17 anys al primer equip, sent juvenil, també com el Carles. Vaig estar pràcticament fins als 35 anys jugant al rugby a primera divisió.

Descriviu les emocions que se senten quan ets jugador de rugby…

Carles: Són molt relatives. Perquè mentre jugues a rugby, jugues a un nivell important, a la Divisió d’Honor, en aquesta categoria sembla que no existeix res més, que només hi ha el rugby, les emocions són molt fortes, tot el que és la convivència amb els companys, és el que més t’aporta en aquests anys.

Però te n’adones que, quan acaba la teva carrera, que hi ha moltes més coses a la vida per gaudir-ne. I més que les emocions que sents quan jugues, és quan deixes de jugar, a mi em va impactar molt més això que quan jugava. Mentre jugava tot era molt maco…

I quan estàs a l’herba què se sent?

Carles: D’entrada, quan estàs a l’herba, és l’olor de l’herba, t’impacta, t’impregna i et captiva pràcticament, i després si parlem de les olors, la de suor del company del costat, són d’aquelles coses que et dic que trobes a faltar un cop ho deixes i és el que t’aporta mentres estàs jugant, el seguir endavant, tot el que són els valors, l’esperit de sacrifici, el companyerisme, tot plegat…

I tu, Esteban?

Jo quan vaig disfrutar més és quan era petitó, quan vaig començar tenia 6, 7 i 8 anys i jugàvem a agafar el mocador, això és una altra història, disfrutàvem com bojos, una passada. Després, quan puges és diferent, vas pujant de categoria, de nivell, i ja és una altra història. Però disfrutaves de petitó… no hi havia cap altra cosa a Sant Boi.

I tu, Salva?

Aquí hi ha diverses coses. Com molt bé ha dit el Carles, el rugby és un esport d’equip en el qual hi ha molta diversitat de tipologies de persones, de situacions. El Carles jugava de primera línia, de davanter, allà tothom és molt humà, tothom agafat, amb contacte amb el contrari, sobretot en les melées.

I jo en canvi jugava de tres quarts, que el contacte no és tan humà com ells, i a nivell d’emocions evidentment hi ha tot un component que és dintre del camp, i vull dir en els partits i principalment en els entrenaments, amb la quan cosa hi ha una part important del que era la preparació, l’esforç. El Carles era bastant “manta”…, la preparació física… el Carles va ser al primer equip als 17 anys, i la preparació física ho feia per dissimular, però li costava, això de córrer i tal -el va “criticant” però amb gestos es veu com s’aprecien-, li costava molt, però al final va veure que o corria o passaven coses, per això l’entrenament és molt dur perquè t’has de preparar molt fort per aguantar els partits i amb garanties de no fer-te mal i a més de poder superar al contrari.

Cal combinar el sacrifici i l’esforç d’anar allà a suar, a patir i demés, per després el gaudi quan acabaves els partits, o la convivència amb els companys, o quan guanyaves una lliga o que els resultats eren favorables. En el rugby el que tens és aquesta vivència perquè a més era un esport amateur on no guanyàvem un duro, i ho feies a més a més de la teva feina, de la teva família, etc.

Esteban: I que costava “quartos”…

Salva: Dons això, t’havies de comprar les botes, el material, i tota la història. D’alguna manera era un sacrifici en tots els àmbits, però et compensava el trobar-te amb la gent, amb el viatge que feies, amb aquesta col·laboració entre les persones.

Crec que com a persona et forma molt pels valors que comporta l’esport i amb el grup i que nosaltres ho hem viscut al 100 %, perquè motivació econòmica no n’hi havia cap, i tot el que hi ha a l’esport actualment i que la societat valora, allà no existia. Per tant, l’únic era la voluntat de fer una cosa en comú, de trobar-te amb la gent, i tots aquests valors són els que precisament ara, el Carles o l’Esteban, que tenim amistat al marge del que és el rugby perquè ja fa molts anys que no juguem, continuem amb l’amistat, treballem a la mateixa empresa, però abans que no hi treballàvem, també. Jo amb l’Esteban tenia una relació de família, ha sigut un nexe en el qual l’amistat ha perdurat després del rugby. Crec que ha sigut el motor que ha portat totes aquestes coses, et forma com a persona i també en la pròpia societat.

Per si no els coneixem, d’esquerra a dreta, l’Esteban, el Salva i el Carles.

Quins sentiments es tenen en formar part de la Santboiana, l’equip de la nostra ciutat?

Carles: També té dues vessants, una que sents, i ajuda, que hi estàs molt implicat que només veus allò, perquè no és tant estar a la Santboiana, sinó que formes part d’una gent que hi estàs a gust i disfrutes estant amb ells fent rugby o qualsevol altra història. I una altra és quan deixes de formar part a nivell actiu com a jugador que ja no t’impliques tant i llavors ho veus d’una altra manera.

Per això et deia al començament de la conversa que ho racionalitzes tot més. I aleshores, com que ja no estàs tant implicat, són els sentiments en vers la Santboiana que minven una mica, però no minven en absolut els sentiments amb la gent que t’has relacionat tots aquests anys que segueixen sent exactament iguals.

Esteban: Jo trobo que els sentiments són fonamentals, el que passa és que quan acabes de jugar, els sentiments no canvien però deixes d’estar una mica amb els companys. Si encara estàs relacionat amb la Santboiana, encara tens relació amb tot el que hi ha. Però els sentiments són iguals, sempre els portaràs al cor, des de petit, els portes, sinó no estaries allà. Em criden i als deu minuts o un quart d’hora estic allà, portant el que sigui, perdo el… és així!, no hi ha volta de full.

Salva: Jo estic d’acord amb el Carles que la faceta de jugador, o d’entrenador, perquè tu (es refereix al Carles) també has estat entrenador de la Santboiana, jo no, però com a jugador tens un protagonisme, les vivències, moltes hores allà i quan deixes de jugar i excepte que estiguis d’entrenador, i el Carles ho pot explicar, la vinculació és molt dispar, si tens fills que estan jugant, llavors mantens el vincle i el Carles és la millor expressió perquè té els seus dos fills que estan jugant a la Divisió d’Honor i la vivència la segueixes tenint.

Jo en canvi el meu fill va jugar molt poc, però la relació amb la Unió Esportiva Santboiana, i amb el primer equip, sincerament, a mi actualment no és una cosa que em vinculi. En canvi la meva relació amb la Santboiana és a través dels veterans, persones que havien conviscut amb mi, que continuem vinculats amb l’entitat, ens trobem els divendres, fem activitats i continua el caliu del que era el Bar Pirret que la gent s’hi trobava malgrat que no jugava.

I després també hi ha un altre aspecte que s’ha de contemplar i és que la Unió Esportiva Santboiana com a tal ha canviat molt. I moltes vegades està identificada i vinculada amb els dirigents que té el propi club. I això en les últimes etapes, o últimes èpoques que hi ha hagut, crec que s’ha personalitzat bastant i en comptes de cohesionar ha estat un element disgregador, en funció de la Junta que hi havia tenia adictes o tenia gent que anava totalment crítica. S’ha vinculat el que és la Junta Directiva amb el que és l’Entitat i crec que és un error perquè l’Entitat està per sobre de tot això, i en algunes ocasions, l’última ha estat fa poc, aquest any, que hi havia dues candidatures i que arrel de qui va guanyar hi va haver com una mena de ruptura de la resta. Es va intentar que fos una candidatura única i no van voler, i el que perd se sent com rebutjat.

I això no passava abans?

Esteban: No, era diferent.

Carles: No perquè abans era la gent que hi havia, no hi havia diverses propostes de directives, ni de candidatures. Sempre eren els 10 o 12 que sortien bàsicament de la gent de veterans que es reunien els divendres, que deien “Eh, que hem de fer una Junta Directiva!”. Ajuntava la gent més afí i feien una Junta Directiva, sortia i treballaven pel club i ja està, no hi havia aquell debat de dir: “O aquests o els altres”, no, hi ha aquests i punto! I això no vol dir que sigui millor o pitjor, era així i ja està, era diferent.

Esteban: Continuïtat de veterans, una línia

Carles: Un relleu… No hi havia un debat d’aquests o els altres.

Salva: Inclús en juntes que canviaven el president però que hi havia molts membres que es tornaven a reenganxar, que era una continuïtat. A partir que es comencen a haver diverses candidatures, s’ha generat un cert desarraigo en les persones que eren afins amb les candidatures no guanyadores. Ara, amb aquesta última junta, la gent que s’ha presentat de moment estan molt aplicats…

Carles: Ja veurem! S’ha de donar temps.

Esteban: És igual, s’han equivocat. El problema no és d’ell, el problema és que no pots il·legalitzar o treure tot el que han fet els altres per fer-ho teu. Tu has de veure el que és bo i el que és dolent. I el que és bo s’ha de seguir i el que és dolent has de controlar-ho, però tu no ho pots canviar tot radicalment.

Salva: Sí de les línies que es volen seguir o cap a on es vol adreçar el club… La meva vinculació amb el club actualment és únicament a través dels veterans i els companys, la part esportiva sincerament no hi estic implicat, ho respecto però no hi tinc vinculació. I crec que s’ha perdut una mica aquesta essència perquè a través de generacions s’ha anat desvirtuant. Ara, per exemple amb el Complex Esportiu, és un altre dels aspectes que ha canviat i que és important que la Santboiana prengui consciència que el Complex és la gallina dels ous d’or, per tant s’ha d’alimentar, s’ha de cuidar. Però això no ha de ser un element distorsionador de la Santboiana perquè havia sigut una entitat de Sant Boi, que no només era el rugby, i aglutinava tota l’activitat esportiva de Sant Boi: atletisme, bàsquet, futbol, natació… O sigui, que passar de ser una entitat esportiva de referència, ara mica en mica es va quedant únicament amb el rugby. Ara hauria de fer un pas més: que el rugby ha de ser el principal i ha de comptar que hi ha altres elements de supervivència, que és el Complex i tornar a recuperar la repercussió social de la Santboiana amb Sant Boi.

Què destaqueu d’aquella època quan jugàveu?

Salva: En primer lloc, el fet de poder fer un esport que m’omplia, jo vaig acabar en el rugby per casualitat perquè en el futbol hagués estat un patata sempre, jo sempre seré un frustrat del futbol i aquí el rugby va ser l’esport de la meva vida i la satisfacció que donava. I amb mi també va tenir a veure perquè a través del rugby jo vaig iniciar la meva carrera professional. A partir de ser jugador de rugby entro a treballar al Llor, com a director de l’Escola Esportiva i porto en paral·lel pràcticament tota la meva vida professional amb el Llor i l’esportiva simultàniament. I això vol dir que la meva vida professional és gràcies a haver jugat al rugby. Quan deixo el Llor i més tard entro a l’Ajuntament, suposo que apart de la meva experiència professional és també per la meva vinculació i coneixença amb la Santboiana, de les persones, de les famílies. De fet, quan deixo de jugar en el ’92 vaig fer el pregó de la Festa Major, i va ser gràcies a la meva trajectòria esportiva anterior. La vinculació amb la Santboiana a mi personalment m’ha servit per obrir un camp a l’àmbit professional i, formant-me com a persona, sobretot amb l’amistat. Després de 25 anys com a jugador de rugby a l’UES, l’únic que m’emporto és l’amistat amb les persones, companys i contraris, perquè vas a Madrid, a San Sebastián i et trobes gent que havia sigut contrari teu i s’alegren de veure’t i és l’essència que queda. També el rugby és un esport especial perquè malgrat que et fotis d’hòsties en el partit, quan s’acaba, en el tercer temps és precisament per dir: “això ha sigut una batalla que hem tingut allà però seguim sent persones, seguim sent amics, companys i ens tornarem a veure” i crec que aquesta amistat és l’essència de tots aquests anys que han passat i em trobo amb el Carles o l’Esteban, o l’Isidre o qualsevol altre i els veus i…

Esteban: Jo, gràcies al rugby disfrutava dels companys que és una passada! Vas a un viatge o a un partit i et feia il·lusió. Vas amb aquest, amb l’altre, anem tots junts: una il·lusió tremenda i després gràcies al rugby estic on sóc avui dia. Que porto 37 anys aquí, gràcies al rugby que li tinc que agrair molt, però molt, moltíssim! Imagina’t si estic il·lusionat, és una passada!

Carles: Tal com han dit l’Esteban i el Salva, el primer que vàrem trobar tots és això, tot el tema relacional amb la gent. Totes les emocions que comporta conviure cada entrenament, cada partit, amb una sèrie de gent, companys que els tindràs per sempre. Que és el que diem, hi ha gent que no els veus en quatre o cinc anys però és com si fos el primer dia que el veiessis, fa la mateixa il·lusió…

Esteban: I que quan fa falta: eh!, vine un segon…!

Carles: Exacte, això és aquest tipus d’amistat, aquest tipus de gent que hem estat a dintre del camp, hem estat patint, l’esforç, el sacrifici dintre del camp, després a fora és molt especial, no cal que et vegis cada dia, perquè si a tu et fa falta algú, una trucada i estem allà al segon 0. I després a part del que és els companys, jo també vaig trobar al rugby la família. La meva dona jugava al rugby, bé primer vaig conèixer al sogre que a la meva dona.

Salva: Quin fill de p…!

Carles: Això és veritat. Primer coneixes a la dona, comences a sortir amb ella, et fas nòvius, …clar!, a casa seva, el pare havia jugat a rugby, era entrenador de rugby, l’avi havia jugat a rugby,

Salva: Quin altre també…!

Carles: Quin altre també, que Déu n’hi do…! la seva germana jugava a rugby, el seu germà era el Ferran Velazco que havia sigut moltes vegades internacional i també havia jugat molts anys a la Santboiana, i després el que ens ha tocat, hem tingut dos fills que també han jugat uns anys al primer equip. He trobat, apart de molts companys, hi he trobat una família i una vida.

Què vàreu guanyar, campionats, lligues, partits nacionals, internacionals…no sé massa com va, esteu parlant de Divisió d’Honor..?

Esteban: La Divisió d’Honor és “lo más en el rugby” és la il·lusió que té qualsevol jugador que comença des de baix. Quan estàs jugant un partit de divisió d’Honor, com si flotessis, quan surts al camp i sembla que vas flotant, no t’ho creus, quan ja portes uns quants partits ho assimiles, surts i t’ho menges tot. És per viure-ho i saber què és. I he jugat per tota Espanya…

Salva: La Divisió d’Honor és la primera divisió a nivell estatal. I tots tres vam estar jugant en el primer equip de la Santboiana. La Santboiana és l’únic equip que ha estat sempre en la Divisió d’Honor estatal.

Carles: Sempre, no ha baixat de categoria mai.

Esteban: Sempre a la Divisió d’Honor.

Salva: Apart d’això, després de la Divisió d’Honor que és el primer equip, després hi havien les seleccions autonòmiques, la catalana que fèiem competició a nivell estatal amb diferents comunitats. I després estava la selecció espanyola amb els partits internacionals al marge d’altres nivells. L’Esteban no hi jugava, a la catalana si. El Carles a l’espanyola si, i el que més ha estat a la selecció dels tres he sigut jo que vaig estar 60 partits internacionals i pràcticament des dels 17 anys fins tota la meva trajectòria en el primer equip de la UES.

Carles: Cal remarcar-ho, que queda lleig que ho digui ell, que el Salva va ser capità durant molts anys de la selecció espanyola…

Esteban: I de la Santboiana…

Carles: I que quedi també molt clar a l’entrevista, i m’agradaria dir que per a mi ha sigut el millor jugador que ha tingut la Santboiana en tota la seva història.

Salva: “Tómate algo”.

Lluïsa: Aplaudeixo a l’un i a l’altre. Tu per ser-ho i tu per dir-ho.

Esteban: Aplaudeix. És la veritat. Por lo que sea…

Carles: Tocava jugar a França, a Bèlgica, a Dinamarca, a Portugal. Hi havia vegades que guanyaves, hi havia vegades que perdies, però sempre al final hi havia un tercer temps per disfrutar-ho i gaudir-ho amb els companys i amb els contraris.

Què és el tercer temps?

Carles: El tercer temps és un espai relacional que quan acaba qualsevol partit, sigui internacional o de tercera regional, s’ajunten els dos equips, tots els jugadors i prenen algo, mengen algo i és l’espai de relació entre els dos equips i tot el que hi ha hagut al camps es deixa al camp i allà és un espai per gaudir-ne.

Estàs a Dinamarca, al tercer temps, i com t’entens amb aquells senyors?

Esteban: Fàcil.

Carles: Evidentment t’has d’entendre en anglès, en alguna llengua comuna…

Esteban: T’entens, segur, segur

Carles: El rugby té un idioma especial, no sabria dir-te com es diu, però el té un idioma especial.

Heu sortit d’Europa?

Esteban: Ells sí, han voltat molt.

Carles: El Salva si i jo no.

Salva: Jo he estat als cinc continents perquè amb la selecció vam estar en un partit de rugby a 7 i vam estar a Hong Kong i a Austràlia i va ser una experiència especial. Era la primera vegada que hi jugava, el Rugby a 7 és una versió que, per ser olímpic, en lloc de 15 jugadors, en juguen 7, modalitat més espectacular. I vam estar a Hong Kong una setmana i després vam estar a Sydney, va ser una experiència molt guapa. També vaig estar de gira a Argentina, a Uruguay, a Chile, a Sudàfrica no hi vaig poder anar. I per Europa pràcticament tota. I a Àfrica vam estar a Tunísia, al Marroc. També vaig estar a Taiwan amb Rugby 10.

I sobre el tercer temps sí que vull comentar que a nivell nacional normalment fas un aperitiu, una cervesa, i a nivell internacional el que es fa és que si jugues per la tarda per exemple, es fa un sopar i si jugues pel matí es fa un dinar conjuntament i llavors és una cosa molt formal entre els dos equips, es va amb americana i corbata.

Carles: Normalment s’intercanvien les corbates.

Evidentment el vestit és d’equipació…

Salva: Normalment en donen l’americana, els pantalons i la corbata de la selecció espanyola. I llavors era la part formal, estaven les dues delegacions i si hi havia algun polític depenent del país i s’ntercanviaven els obsequis, això és molt típic. I després quan s’acabava tota la part formal, llavors la gent comença amb les cerveses, i es canta, es balla…

Esteban: El que faci falta.

Salva: Diguem que hi ha la part formal i després… et recordes quan vam estar a…

Carles: A veure què em diràs ara…

Salva: A Lisboa, amb el…

Carles: Si em recordo…

Salva: Dons això, que hi ha la part de preparació del partit, jugues, després et dutxes, després fas la recepció oficial aquesta i després la gent l’acaba de disco, ballant o el que sigui per agafar l’avió el dia següent. Per exemple, els països anglosaxons són molt de jocs d’aquests, fer competicions de beure cervesa i buscar aquesta convivència, per això et deia de l’idioma que malgrat que no parlis l’anglès…

Esteban: No fa falta.

Salva: Ja et trobes amb el lio, amb les cerveses, i riure i a cantar i coses d’aquestes que va molt amb el rugby. I per això em quedo sobtat parlant amb gent que juguen a handbol o futbol i que diu que quan acaben el partit se’n van, no hi ha aquesta relació. I després estan els viatges en autocar, que hem fet molts viatges de molts quilòmetres i moltes hores d’anada i tornada per Espanya i donava un caliu i una convivència molt gran.

Esteban: Eso no se puede explicar. Eso no tiene explicación ninguna, hombre…

Com ho combinavèu amb la família?

Tots tres riuen.

Carles: Jo ho tenia molt fàcil perquè tothom entenien… Pot ser difícil si només un juga a rugby que els altres s’adaptin a això, perquè tenen tres entrenaments a la setmana, partits, molts viatges, però clar si la teva esposa, o parella, o companya també juga a rugby i els teus fills també hi juguen, els pares, els sogres, tots estan dintre d’aquest món és més fàcil que et recolzin a seguir endavant amb tot això. Jo no vaig tenir cap problema.

Esteban: Jo sí que vaig tenir problemes. I muchos, a partir de los 24 años… a los 21 ya estaba en el Ayuntamiento, y tenía muchos problemas porqué los viajes volvíamos siempre a las 2, 3 o a las 4 de la mañana. Yo a las 7 de la mañana tenia que estar levantado. Sobretodo los fines de semana que jugabamos fuera, si era Valladolid, Sevilla, un viale largo, madre mia! tenia que hacer virguerias, problemas con la “parienta”, problemes con todo el mundo, y cuando llegabas al trabajo también problemas…! Con mi mujer si, a veces hacíamos viajes, cerca si, pero viajes largos en absoluto, casi nunca venía la mujer en viajes largos.

Per tant, els caps de setmana a casa no hi éreu.

Esteban: No, clar, cada quinze dies. Cada quinze dies no era a casa i l’altre cap de setmana que jugàvem aquí sí que venia, o a València o a Madrid. Si estava al costat sí, però si anàvem a Valladolid o a San Sebastián, en la vida!. Y en la Dehesa de San Sebastián tuve un problema con ella, estaba embarazada y tuvimos un problema y volvimos en avión corriendo para San Juan de Dios! Estaba de 3 o 4 meses, empezó a perder y venga, acabar el partido, salir corriendo, coger un avión y volver. Muchos problemas he tenido. En ese sentido, por el trabajo, no por la mujer, te tenias que combinar, tu no podías hacer lo que quisieras. Ese es el problema que tenía yo.

Salva: Evidentment, el que ens hem dedicat a… clar, és el que deia el Carles, jo treballava al Llor, entrava a les 9 del matí, sortia a les 8 de la tarda, perquè a les 8.30 o a les 9 entrenàvem tres dies a la setmana i teníem reunions. I a casa jo he pogut jugar a rugby i sempre ho he reconegut així perquè la meva dona va fer l’esforç també d’ocupar-se de la família i demés, perquè com ha dit el Carles, apart de tres dies a la setmana que quan entrenàvem arribàvem a casa a les 10.30 o 11 hores de la nit, els caps de setmana, quan jugaves a casa el diumenge ja el tenies hipotecat i si sorties fora era dissabte i diumenge. O sigui, que estaves de dilluns a divendres treballant, dissabte i diumenge fora i tornaves una altra vegada. A més en el meu cas amb un agreujant i es´que quan hi havia selecció també estava fora i llavors ja no era de dissabte a diumenge. Llavors també havia de marxar dijous i per acabar fins el diumenge perquè feies una concentració un parell de dies abans per trobar-se amb la gent. Sortosament, gràcies a la dona, perquè el meu primer fill, el Salva, el vaig tenir als 27 anys, i la Laia, quatre anys després, i jo estava jugant amb dos fills, i clar, això difícil de combinar i ja dic gràcies a elles, i per tant, certes coses es poden fer si comptes amb la col·laboració de les altres persones, en aquest cas, amb la Rosi que era la meva dona llavors, jo he admès sempre que jo ho he pogut fer gràcies a ella, perquè molts dels nostres companys no van poder, a la que es van casar o van tenir fills van deixar el rugby, i alguns per motius de feina. Jo treballava al Llor, treballava moltes hores però m’ho podia combinar per poder fer això. I ells, el Carles i l’Esteban, gràcies a treballar a l’Ajuntament també ho han tingut com un avantatge.

Carles, i amb la feina?

Carles: Jo de la feina no n’he parlat, ho ha parlat l’Esteban. Jo a la feina treballava dissabtes també a l’Ajuntament, aleshores els viatges que jo anava a fora, m’ho havia de combinar amb la persona que treballava els divendres i combinar els horaris: “tu fes el meu i jo faig el teu”. Jo vaig començar a treballar de conserge al Polisportiu Massallera, l’any ’84, i m’ho havia de combinar amb els companys.

Salva: Per això dic que no era gratuït, perquè la vegada que es va anar a Zimbaue i a Sudàfrica, jo no hi vaig poder anar, perquè era el mes de setembre, i jo havia de preparar el setembre tot el curs esportiu del Llor, impossible! Els Jocs de Split tampoc no hi vaig poder anar, si t’ho podies combinar bé, però si no, no hi anaves i normalment renunciaves a les coses més bones, però el primer és el primer! Ja disfrutaves amb lo teu, però si que la possibilitat de combinar amb feina i família és fonamental per poder continuar com nosaltres durant molt de temps jugant a rugby, molts companys nostres als 23, 24 anys ja havien acabat la seva vida esportiva. En el casos nostres, gràcies precisament a la nostres famílies que vam poder fer-ho.

Lesions, perquè quan ho veiem a la TV o al camp, veiem que innocu no és…

Carles: Si entrenaves tres cops a la setmana era per minimitzar al màxim, perquè en ser un esport de contacte, per això entrenaves i ara, més encara, al rugby actual que s’entrenen molt al gimnàs, la gent està molt més forta encara estan més ben preparats i el reglament també ajuda que els cops cada vegada siguin menys forts i això també fa que hi hagi menys lesions. Ara actualment les lesions són com a qualsevol esport mínimament de contacte, com al futbol, handbol, et pots trencar un dit, tenir la mala sort de trencar-te un braç o tenir una luxació a l’espatlla, que en aquella època i pels cops que realment es donen al rugby, no eren massa habituals.

Esteban: Jo no n’he tingut mai, mai. Torçades al turmell si, però res més, ni del braç, ni de l’espatlla, ni de cama, cap, molt bé. Això si, torçades de turmell les que vulguis, se’t posava algú a sobre, i clac! però estaves ben preparat. Entrenaves molt aleshores.

Salva: Jo lesions no. Únicament una temporada que vaig haver d’operar d’una osteopatia de pubis…

Carles: Són coses normals com si juguessis a un altre esport.

Salva: I vaig estar una temporada perquè em vaig operar per la Seguretat Social i des del moment que es detecta al juliol fins al febrer no em van donar hora per operar-me. Tu sí que et vas operar per la mútua, oi? Per la mútua va molt més ràpid perquè és una operació que en tres mesos està curada. Aquesta lesió és produeix per una descompensació muscular entre els abductors i la pelvis, en aquella època era una de les lesions.

Carles: Per a mi són modes, en 3 mesos en van operar 10 o 12 del rugby d’això i ara fa 20 anys que no en sabem de ningú.

Esteban: Perquè treballes més. Es feien peses.

Salva: Després lo típic, que si alguna ferida, jo contusions grans mai.

Esteban: Jo mai. I en el primer equip no n’he vist mai.

Salva: Jo crec que és més el que aparenta, i com deia el Carles, no té res a veure el rugby que s’està jugant ara amb el que jugàvem nosaltres, a nivell de tipus de joc i de condició física. Avui dia la gent està més desenvolupada físicament que nosaltres, fan moltes més hores de gimnàs, nosaltres pràcticament ho fèiem tot al camp i ara es fa més al gimnàs. Si avui juguéssim nosaltres tindríem problemes perquè físicament estan més preparats que nosaltres. I una altra cosa és que el cos s’habitua als cops, estàs en prevenció en el moment que tens la pilota t’ho pots esperar tot, al futbol tu saps que teòricament no et poden tocar o al bàsquet, aquí…

Carles: Si no tens la pilota, no et toca ningú, per això que quan la tens estàs tensionat.

Esteban: Estàs preparat.

Salva: Jo recordo en coses que passaven, a principis de temporada, i més vosaltres davanters us passava més, a la que venies de l’estiu, al principi de la temporada et trepitjaven més i després avançava la temporada i et donaven més cops i la musculatura mateixa està adaptada. O els genolls, a l’estiu hi tenies pèls i durant la temporada tens crostes… és així!

Esteban: Es que los campos no estavan decentes, casi todos.

Salva: Hi havia clapes, i si anaves al País Basc, hi havia més fang que gespa, i si anaves a Valladolid, el fred que hi feia.

Carles: La meteorologia, pluja, fang, neu, de tot.

Salva: Una vegada no es va acabar un partit, perquè jugàvem a Sant Boi i va caure una nevada i vam començar el partit, i a la mitja part, va venir el capità de l’altre equip de València i va dir: “Escolta, és la primera vegada que veiem la neu…”, i li portavem avantatge, no vam acabar el partit i se’n van anar. Però a Valladolid era diferent, jugaves amb fred, amb pluja…

Esteban: Con hielo.

Carles: Camp gelat.

Salva: Tocaves el terra… i a Madrid també passava.

Esteban: Y el césped, pero de punta, eh! Una passada.

Teniu alguna afició que hagi pogut suplir la UES, o la manteniu amb la UES?

Carles: Jo crec que l’afició no és amb la UES, perquè al final de tot això no ens uneix la UES, el que ens uneix el rugby. Continuo tenint l’afició de veure els partits, de reunir-me amb tots els companys que ve arrel de tot això, i com que els fills hi juguen els vas a veure, quan arribes allà hi ha tots els companys amb qui jugaves, prens alguna cosa i et relaciones amb ells.

Esteban: Jo ja fa anys que estic desvinculat de la UES. I d’afició: bicicleta, algun cap de setmana. També l’afició era amb les nenes que jugaven al bàsquet al Llor, i si tens nenes, al rugby no hi pots anar, sí, d’aquella forma, deixes el que fas abans, ara faig una mica de bicicleta i córrer al riu, …es lo que hay.

Salva: I el ball!

Esteban: Y el baile! El baile ha arrasado, viernes y sábado, pero la agarro igual. Sábados y viernes, a bailar, es en lo que me entretengo ahora. Estoy solo ahora en casa con la mujer, se han ido las niñas, no tengo nada más, no me voy a ir con los muebles, con la mujer todo el día arriba y abajo!

Salva: A nivell esportiu el que faig és bicicleta, perquè fa molts anys amb l’Esteban vaig començar, quan estàvem a Can Carreres, sortíem amb els crios cada cap de setmana. Després ho vam deixar un temps, i ara fa 7 o 8 anys, a través del Gregori que té un grup d’amics que sortien amb bicicleta els diumenges, em vaig afegir al grup, i a arrel d’això he fet un parell de vegades el Camino de Santiago en bicicleta i ara a l’estiu sortim un parell de vegades a la setmana. I apart d’això, anar al gimnàs, mantenir una mica en forma. Com a afició esportiva, la bicicleta de muntanya, no de carretera.

Esteban: La de carretera es peligrosa.

A l’Ajuntament, quan vàreu començar?

Salva: Jo fa 15 anys només.

Esteban: 37 anys farà al gener.

Carles: Jo en fa 33.

Com us va a l’Ajuntament?

Carles: Jo ara sóc tècnic de Relacions Públiques i Protocol, però la meva trajectòria és molt variopinta. Jo vaig començar de conserge fa 33 anys, i vaig començar al polisportiu Massallera amb vint anyets, quan es va obrir per primera vegada i a partir d’aquí, sempre dintre de l’Esport. Primer al Patronat d’Esports i després al Departament d’Esports, vaig passar per La Parellada, per les pistes d’atletisme, després vaig concórrer a diverses promocions internes, que algunes no hi vaig passar i a altres si. Després vaig ser tècnic d’Esports 10 anys, fins que se’m va proposar estar aquí, i vaig acceptar i hi estic fa 6 anys i la veritat és que molt bé.

Esteban: Jo vaig començar als 21 anys amb el Josep Pons que no hi havia cap jardiner, i jo era peó i quan van anar passant els anys vaig anar pujant de categoria i ara estic d’encarregat, ja fa 20 anys i estic mol bé a la Casa. Estic molt bé, es como si fuera mi casa.

Salva: Jo vaig començar fent de professor al Llor, amb 20 anys, quan vaig acabar la mili, allà vaig estar 18 anys. Quan es va acabar la relació amb el Llor vaig ser gerent dos anys i mig del Club Natació Catalunya i després quan es va acabar aquest contracte, vaig estar en un pla d’ocupació amb Coressa, amb un projecte de Nous Jaciments d’Ocupació amb Esport i després d’això van obrir la convocatòria per cobrir la plaça de Cap d’Esports, quan va marxar el Dani García, i vaig concórrer i va entrar el Conrad Felip. I arrel d’aquesta promoció, el Departament d’Esports va convocar la plaça de Cap d’Equipaments Esportius, i vaig concórrer i va ser quan vaig entrar a l’Ajuntament fa 15 anys i des de llavors he estat el Cap d’Equipaments Esportius. Amb aquests 15 anys hi ha hagut una evolució molt considerable dels equipaments esportius de la població, la construcció del Pau Gasol, el Baldiri Aleu, la renovació dels camps de futbol amb la gespa artificial, la millora de la gestió dels polisportius. I si ho mires en perspectiva dius, han passat quinze anys i si mires el dia a dia sembla que no s’ha fet res, però veus que realment s’ha fet molt i encara queden coses per fer. L’any passat, per exemple, vàrem renovar la gespa de l’estadi de futbol que havien passat 10 anys. Aquest any el de Marianao també s’ha de renovar, estem permanentment fent coses en les quals participo en el disseny, seguiment de les obres, la gestió… aquesta és la feina que faig.

Quins reptes teniu immediats?

Carles: D’entrada el repte immediat, és continuar així. Jo he fet moltes feines en aquests 33 anys, ara estic en un lloc que estic bé i el repte professional és segui així perquè disfruto molt de la meva feina.

Esteban: Yo, el reto mío, es algún día mandar en las Brigadas. Me quedan siete años y algún día, si Dios quiere, pueda mandar en la Brigada. Para que cambien muchas cosas y llevo muchos años y sé el tarannà que hay aquí y el tarannà que llevo yo, y queríamos cambiar algunas cosas, no todo, pero algunas se tendrían que cambiar, pero es lo que hay. No hay más. De momento estoy feliz en el puesto que tengo, hago lo que me gusta y a vivir que son cuatro días.

Salva: Els reptes professionals, m’agradaria que hi hagués una visió més global del que és el funcionament general de l’Ajuntament. M’explico, el repte seria que s’entengués l’actuació de l’Ajuntament, respecte de coses importants de la població, s’hi contribuís des de tots els departaments, perquè la impressió que tinc és que actualment a l’Ajuntament depèn de les orientacions polítiques que es van com segmentant els projectes, alcaldia va per una banda, l’altre va per una altra… no hi ha col·laboració en projectes en els que en definitiva tots estem vinculats. El fet que es faci una actuació cap a la ciutadania, se m’acud: un parc, allà l’utilitzen ciutadans, anem a veure com hi podem contribuir des de la Brigada, des d’Esports, etc. ajuntar aquests esforços de cara als projectes comuns al marge del que cadascú en el seu departament pugui fer, perquè crec que cadascú seguim estan molt parcel·lats. Cadascú des del seu àmbit fa i seguim fent com si fóssim nuclis independents d’aquesta globalitat, diguem que és una suma d’elements i no…

Esteban: No hi ha comunicació, vale? I això és segur!. Però no és d’ara. És de sempre, no hi ha comunicació en cap departament, i això és fonamental a l’Ajuntament, sí, si!

Salva: (A la Lluïsa) Eso lo vas a poner tu?

Esteban: Lluïsa, això és la veritat, eh!

Salva: El que hauríem de veure que tots estem, des dels diferents departaments orientats per una actuació comuna cap a la ciutadania, que és el que realment importa. A vegades, les feines semblen que s’orientin més cap a resultats.

Esteban: Individual, de cada col·lectiu.

Salva: Individual, de cada col·lectiu i no amb l’objectiu final que seria la ciutadania i la població de Sant Boi. Jo crec que hauria de ser Sant Boi, i amb els seu habitants, i els seus perfils, i per això penso que és un repte que tots plegats hem de contribuir en això, de sortir de lo local a lo global en l’aportació que pugui fer. I això té una doble vessant també, encaminades a la resta de companys de l’Ajuntament, que penso que és un privilegi el fet que puguem treballar per l’administració local, i ja no dic pública, dic la local, que és en la que estem perquè és una responsabilitat, que deia abans el Carles, i hi estic totalment d’acord, però també s’ha de saber fer aquest esforç per deixar de banda aspectes laborals, reivindicatius i demés, i pensar que estem en una posició suficientment bona, tot és millorable, però amb les condicions que estem actualment com per poder desenvolupar la tasca professional amb més eficiència, i hem de mirar de donar un pas de qualitat cap a la ciutadania. Jo acabaria amb aquest símil, i en això crec que estarem d’acord tots, que el fet d’haver estat jugant al rugby, que és una pràctica esportiva com qualsevol altra, però penso que té una peculiaritat i és contacte físic, treball en equip, la col·laboració, la convivència entre les persones. Pensa que l’equip de rugby la vegada que vam quedar campions de copa i de lliga vam participar 42 jugadors, o sigui, només per aquests dos títols van participar al llarg de la temporada 42 persones, i tots aquests formen part de l’èxit que no va ser únicament dels 15 titulars, van haver-hi lesions, hi va haver algú que va jugar només a l’últim minut, hi han hagut altres… o sigui que aquestes 42 persones són partícipes d’això també i conviure amb tota aquesta gent ens obre molt la perspectiva. L’Esteban ha dit abans que es relaciona i coneix a tothom, jo em consta també, i el Carles també, o sigui que som persones que, si jo vinc a la Casa Gran, saludo a l’un a l’altre i penso que això és algo que ho dóna també aquesta cohesió de grup, d’equip i de treballar en comú, o sigui que “el teu problema és també forma part del meu”, no és “no és el meu, és el teu i ja t’apanyaràs”. Penso que aquesta mentalitat si que ens l’ha donat, el fet de donar-te d’hòsties, el fet d’entrenar-te, de sacrificar-te, de perdre, recordo situacions d’haver perdut una final o coses d’aquestes, que és molt dur, però continues una altra vegada i remuntes aquestes coses. I per tant, aquesta lliçó si que ens l’ha donat en la pràctica el rugby, i això si que és un element que és extrapolable a la vida personal i també a la professional. I penso que en la professió, els tres que estem aquí, som la demostració clara que som persones sociables, col·laboradores, implicades i crec que en això, algo, ha tingut a veure la vida que hem fet al rugby.

Esteban: Els companys.

Carles: Tot això és una paraula i és: valors. Els valors que ens van inculcar i que ens vàrem inculcar.

Salva: I el companyerisme, i els valors que hem viscut, Carles, (li diu), això és el més important, perquè una cosa és la teoria…

Carles: Exacte, els hem viscut allà i és extrapolable, ha sigut extrapolable a la vida personal, professional

Esteban: A qualsevol situació, que sí, que sí, i tant!

Carles: Que la gent no neix ni amb valors, ni sent sociable, ni sent xerraire, ni sent col·laboratiu, ni sent sacrificat. Tot això s’aprèn i ho vam aprendre moltes coses allà en part al rugby.

Salva: A la vivència, jo crec que sí. Jo sempre he dit que a nivell personal i professional, el fet d’estar jugant a rugby i treballant al Llor, va ser una correlació molt important perquè a l’Escola Esportiva Llor treballàvem pensant en valors, el fet de la convivència, dels valors educatius de la pràctica esportiva, t’estic parlant de fa 40 anys, i va ser innovador, i a mi em permetia parlar d’això perquè ho vivia també amb el rugby perquè els valors eren els mateixos, i el fet d’anar a entrenar, no hi havia cap motivació econòmica ni material, és que no hi havia res, només que el conviure, i les hòsties, i a suar…

Esteban: I la motivació que tenies, és molt diferent!.

Salva: Jo suposo que en l’esport individual es perden moltíssimes coses…

Carles: T’aporten coses, però aquestes no.

Salva: A nivell social, jo crec que això ens ha marcat molt el fet dels davanters, en les melées, tot això marca molt!

Carles: I de fet és això: la suor, mala olor, i l’olor d’herba, i aquell baf de gent suada i mullada… viure allò, segons quines coses et vénen dient dius… fote’t allà i ja veuràs!

Lluïsa: Ara han sortit aquestes emocions que al principi de l’entrevista no han sortit, ja les heu descrit.

Esteban: És normal.

Carles: El patir d’un company és el teu patir, també. És el que diu ell, tu estàs jugant i tu tens un problema, no és teu només el problema, el problema és de tots els que estem allà, i això extrapolat en lo professional és el mateix. Ell té un problema en un camp de futbol i jo des de la Unitat Protocol li puc solucionar amb una trucada o el que sigui, jo li faré. O l’Esteban portant-li algun material o el que sigui, també li farà perquè el problema no és només del Salva, és de tots, és de l’Ajuntament, és de la ciutat.

Salva: Jo crec que això és una lliçó de vida, ara m’ha vingut a la memòria algo vinculat amb lo teu, tu li vas a l’Esteban: “Esteban, hi ha això…”, li preguntes “Lo puedes hacer?”, i ell respon “Ya miraré, no te preocupes”.

Esteban: El cap diu: “hágalo”, sin ir más lejos, coge el teléfono y le dice “Ves a tal sitio y tal, que ya se lo ha dicho a tal y ya me hace caso”, “Vale, ya voy”, eso también pasa, pero no una vez, unas cuantas de veces. Yo trabajo en el Ayuntamiento, y estoy trabajando para ti y para el pueblo, yo no estoy trabajando para mi, estoy trabajando para el pueblo, y mi satisfacción personal no es trabajando para mi, es trabajando para el pueblo, que para eso es el que me paga, y ya está.

Quines paraules ens adreceu a la colla que treballem a l’Ajuntament?

Carles: Tot el que he fet en aquesta vida i puc recomanar als companys, és difícil recomanar coses, tinc dues vessants, una és la responsabilitat, dintre de la categoria o la feina que fas, sempre fer la feina amb molta responsabilitat i després amb entusiasme. Jo no entenc fer una feina sense entusiasme, perquè sinó, no és viure i el primer que hem de fer en aquesta vida és saber-la viure.

Esteban: Porto molts anys amb molta gent i és un orgull treballar amb la gent de l’Ajuntament, con muchísima gente del Ayuntamiento. Es lo que hay, no hay más, los conozco a casi todos, los nuevos no, pero a los más mayores y a los que llevan más tiempo los conozco a casi todos. Y es una ilusión trabajar con ellos, yo cada día me siento más feliz aquí, cada día! Para jubilarme, tendré mis problemas, de los grandes, porque llevo toda la vida aquí, desde los 21 años recién cumplidos aquí y ahora tengo 57, toda mi vida aquí, imagínate lo que puedo decir del Ayuntamiento. Es lo que hay, no hay más.

El Carles Puigbert durant un dels partits

 

El Carles Puigbert amb els seus dos fills també jugadors de la UES

 

Tots tres en acabar l’entrevista

 

El Salva en un partit en mig de dos companys que ja no hi són: Josep del Rey (Rubio) i el seu cunyat Alfonso Martinez (Foncho)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.


*