Entrevistem al Ferran Ballesteros, responsable de Paisatge Urbà

Des de l’Ajuntagent estem realitzant un seguit d’entrevistes per tal de conèixer projectes en què està treballant l’Ajuntament, de la mà de treballadors i treballadores que participen en aquests projectes. 

Hem entrevistat a Ferran Ballesteros, responsable de Paisatge Urbà de l’Ajuntament per tal que ens expliqui les remodelacions de parcs i jardins que s’estan duent a terme amb la participació infantil. 

Actualment ets responsable de Paisatge Urbà, quina és la teva trajectòria a l’Ajuntament?

Vaig arribar a l’Ajuntament fa uns setze anys, vaig començar a treballar fent coses més petites, la idea principal era reformar els carrers, que fossin llocs més habitables, amb menys cotxes i fer actuacions que fessin que la gent se sentís millor a l’espai públic. També en arribar vaig fer dos parcs, el parc del Llor i els Jardins de Can Julià. Després ja vaig començar a remodelar i urbanitzar de nou el barri de Casablanca amb el PMI. També vaig anar fent el catàleg de l’arbrat, i projectes més petits del dia a dia.

Després em va arribar l’oportunitat de treballar en els projectes de la participació infantil, l’alcaldessa em va obrir aquesta porta, ja que estava interessada a donar valor els espais verds i les places els parcs amb la participació infantil. I és bàsicament el que estic fent ara, portar tot el que fa referència a les zones de parcs infantils. Vaig fer diferents estudis d’àrees de jocs, de la configuració dels espais, i a partir d’aquí vaig començar a treballar amb la participació dels infants.

Què és el que més t’agrada de la teva feina?

Actualment, m’agrada tot el que faig. El que més m’agrada és treballar amb els nens i nenes. Jo primer vaig estudiar enginyeria agrícola i després paisatgisme. Quan vaig acabar la primera carrera vaig adonar-me que hi havia el camp de la jardineria, i jo des de sempre havia volgut ser paisatgista, però en aquella època només hi havia l’escola de Versalles a París, i jo no tenia els recursos per anar-hi. En acabar la carrera d’enginyeria agrícola, vaig cursar el primer postgrau de Paisatge que es va fer a l’estat i vaig començar a cercar feines d’agricultura, però relacionades amb el paisatge, per poder posar diferents imputs en fer un projecte.

Amb els ajuntaments democràtics, diferents ajuntaments van incorporar tècnics per vetllar i per potenciar el verd urbà. A Catalunya hi havia només tres Ajuntaments amb enginyers agrícoles que eren Tarragona, Hospitalet i Barcelona, i llavor s’hi van sumar Sant Cugat, Barberà del Vallès, Gavà i Castelldefels. Vaig començar a treballar a Gavà i després vaig fer el salt a Castelldefels.

Com sorgeix la idea de dissenyar parcs i jardins amb nens i nenes de la ciutat?

Recordo que vaig anar a unes jornades que va fer la Diputació on van portar un catedràtic de la Universitat de Buenos Aires, que va explicar un projecte de participació amb uns nens. Jo en veure com havia anat el procés i com s’havia desenvolupat em vaig espantar. Vaig pensar que jo això no ho faria mai, aquest va ser la meva primera trobada amb la participació ciutadana infantil. Recordo aquella xerrada com una cosa horrible, sense cap ordre i poc realista. Aquell intent de participació estava a les beceroles. T’estic parlant de fa 35 anys endarrera.

I em trobo que ho estic fent jo, però miro com ho fem aquí i estem molt bé. Compto amb la participació i l’acompanyament de molts professionals que és molt d’agrair.

A mi, allò primer de la conferència em va espantar, vaig trobar que era un projecte que no tenia consistència. En canvi anys després em trobo amb una participació on s’hi aboquen recursos, amb tot el suport de l’Ajuntament. Tot va venir d’una proposta de l’alcaldessa.

 

Quin procés se segueix en el disseny de l’espai? Qui fa la proposta de participació dels grups?

Hi ha dues categories, una primera és un espai que no hi ha res, que es fa de nou. Un exemple va ser el disseny dels Jardins de l’Astasieta. En aquests casos s’ha de tenir en compte moltes coses, ja que es realitza un projecte des de zero.

I el segon és espais que ja estan sent utilitzats i en els quals hi ha mancances, un exemple seria el primer projecte que es va fer, que era el de la Plaça Ferrer i Guàrdia, on sí que hi havia jocs infantils però sense cap ordre i aleatòriament. En aquests casos s’ordena l’espai que ja es tenia. També és important tenir en compte les pendents perquè les sorres no s’erosionin, i tenir en compte la vegetació que també acompanya tot això.

 

Per la construcció d’un nou espai, hi ha l’encàrrec polític de l’alcaldessa de fer una cosa o una altra, i després es passa al Consell d’Infants o als nens i nenes que en principi treballaran en aquest projecte, i a partir d’allà ja saben on s’ha d’actuar. Amb els nens i nenes ens desplacem fins al lloc, i jo els hi explico les coses més importants del lloc, la sorra que hi ha, els tipus d’arbres, la pendent que hi ha, quines solucions hi pot haver, què passa si fem sorral. Però ells ja vénen molt conscienciats sobre la inclusió de la gent al parc, jo quedo meravellat de com són de conscients, una cosa que a vegades els adults no tenim.

Ells i elles ho traslladen a les escoles, agrupaments, entitats… Normalment cada membre del consell presenta una proposta o unes quantes representant a la seva escola, entitat, agrupament. Llavors a mi em tornen aquestes propostes. Algunes divertides i boges, és qüestió d’escoltar i dirigir les seves propostes. Ara que estem treballant la Plaça Mercè Rodoreda, potser tinc 1.000 propostes seves. N’hi ha que realment són magnífiques, en el context d’un nen de 8 a 11 anys. N’hi ha que poden atendre molt bé a demandes de l’espai i altres que entenen molt bé l’element de joc. És d’una riquesa impressionant. A més, hi ha nens que també entenen de topografia, tenen unes capacitats que molts de nosaltres no tenim.

 

Com es fa la tria de propostes?

Hi ha moments que jo abans ja he començat a dibuixar perquè a vegades els espais són els que són. Per exemple a la Plaça Ferrer i Guàrdia, l’espai era molt petit i s’havia d’encabir tot, ara hi ha altres parcs com els Jardins de l’Astasieta, que vam anar amb ells vam fer tota l’explicació de pendents, vam mesurar l’espai que teníem i van decidir que volien una altra cosa del que jo havia dibuixat a l’esbós. Ara, per exemple, de la Plaça Mercè Rodoreda no he fet ni esbós, perquè vull que ells facin totes les propostes. Normalment els nens i nenes també són molt conscients del que es pot fer i del que no es pot fer, hi ha el que diu unes coses impressionants, i gent que no són tan realistes. Abans de començar sempre se’ls hi diu que s’han de pensar coses que es puguin fer, també se’ls hi diu que els jocs que hi ha de cada espai s’han de conservar, es poden moure, però s’han de conservar, el que no farem és una cosa nova totalment quan hi ha elements que es poden aprofitar i recuperar. Després es reuneixen amb l’alcaldessa i li expliquen com volen que sigui el parc, jo faig una introducció i després ells ja plantegen la proposta. Hi ha coses que ells demanen, que a vegades jo no les poso, però després parlen amb l’alcaldessa i ella em demana que seguim amb la idea dels nens i nenes. Amb el seu treball i el seu esforç, l’alcaldessa diu que es facin coses que no estan al projecte, però que les acabem fent, està bé, perquè al final és plasmar les idees que han tingut ells i elles. Un exemple és el laberint que es va posar al Parc dels Somnis, inicialment no hi anava, però després de parlar amb l’alcaldessa i veure que hi havia un gran interès, es va decidir fer-lo. A més que ells i elles van dissenyar-ne tot el recorregut.

Normalment es treballa amb el Consell d’Infants, però ara també estan treballant altres entitats, no?

Inicialment el projecte va començar amb el Consell d’Infants, a la segona tongada ja es va comunicar a l’associació de veïns de cada barri com serien les places. Després a l’Astasieta també es va fer una reunió amb els veïns i veïnes que vivien als blocs del costat. Penso que això d’ampliar el ventall de participació són molt bones pràctiques. La gent ha de saber què es farà en els espais on s’intervé. Els veïns també van participar, per exemple, en la plaça de l’Olivera, és important perquè així coneixen què es farà al costat de casa seva, a vegades anar amb les idees preconcebudes no va gaire bé, perquè pensen que no se’ls ha tingut en compte.

I com deies, també estem realitzant projectes actualment amb diferents entitats, per exemple, estem fent la Plaça Mercè Rodoreda amb nois i noies des de la Fundació Marianao, després a Camps Blancs amb l’escola Montbaig estem fent una plaça i amb l’Eixida n’estem fent una altra. És una feinada treballar amb diferents entitats, perquè cada una treballa d’una manera, però és un repte.

 

En quants projectes de disseny han participat de moment els nens i nenes de la ciutat? En quants està previst que participin?

Fins ara s’han fet quatre projectes amb la participació infantil, que són: els Jardins de l’Astasieta, la plaça Ferrer i Guàrdia, la plaça de l’Olivera i el Parc dels Somnis. Tot i que també s’han fet altres projectes de participació amb els adolescents de l’esplai Eixida, que vam fer en la plaça d’Euskadi, on ells i elles van dissenyar l’espai i llavors vam dur a terme una intervenció de jocs a terra amb les seves idees. Després també hem fet altres actuacions, com amb l’Escola Antoni Gaudí, que vam fer la plaça que queda darrere l’escola, la del Carrer Salvador Allende. El parc de les Muntanyes de Prades va ser potser el primer encàrrec que va sorgir de la proposta d’una mare de l’Escola Benviure, i també es va fer aquest disseny. Després a l’Escola Ciurana també es va fer un procés de participació per fer el pati, que es va fer amb els pares i mares, els mestres i els alumnes de l’escola.

Hem anat fent diferents formes de participació infantil. No és una cosa exclusiva del Consell d’Infància, si no l’objectiu és obrir-la a altres entitats i àmbits.

 

Per què funciona tan bé aquest projecte de la participació? Fa que la gent se senti més seus els espais?

És impressionant, quan vas a un parc que està acabat de fer, els infants que han participat en el Consell d’Infants estan allà molt contents, explicant que aquest parc l’han fet ells i se l’estimen, ja hi ha una complicitat de què és un espai que ha costat, que és un bé per tots, i penso que això és meravellós, és una manera d’educar fantàstica, d’estimar aquest bé comú que és l’espai públic.

 

Què t’ha sorprès de les idees que proposen els nens i nenes de la ciutat?

Hi ha moltes coses sorprenents, et puc explicar un parell d’anècdotes, una amb els adolescents de Camps Blancs, jo vaig anar allà i semblava que ningú m’escoltés, i després van fer una feina preciosa. Jo no estic acostumat a treballar amb adolescents, i veia que allà tothom anava al seu aire, però quan van començar a treballar vaig quedar sorprès, no entenia com podia ser que no m’escoltessin, però facin aquestes propostes tan bones.

Una altra anècdota que recorda és a l’Astasieta, on un vaig ensenyar el disseny a un nen i em va dir: Ferran, això no està bé, t’has equivocat. Això, un nen de vuit anys, jo sabia que la meva proposta tècnicament estava malament perquè movia unes terres de manera que faltaven terres i s’haurien de comprar terres. Em va dir: jo aquí estic veient que les terres que treus d’aquí i d’aquí no en faràs prou, i per fer un bon projecte s’ha de fer que les terres quedin totes a la mateixa obra. Primer vaig quedar-me sense paraules i després li vaig dir que tenia tota la raó. Que un nen et digui això et sorprèn. Vam fer l’exercici de fer el que deia el nen i va ser un molt bon aprenentatge.

Una resposta a «Entrevistem al Ferran Ballesteros, responsable de Paisatge Urbà»

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.


*