Entrevistem el Joan Martínez Pallarès i la Cristina Muñoz, parlem de la Protecció Civil: Serveis Essencials.

 

A l’entrevista a la Cristina Muñoz vàrem acordar publicar què fan a l’àmbit de Protecció Civil, depenent políticament d’ella i ens va facilitar la trobada virtual amb el Pallarès. Hem posat fil a l’agulla i aquí tenim el post. Forma part de les entrevistes que estem publicant sobre els nostres Serveis Essencials.

El procés d’aquesta entrevista ha estat diferent de les publicades fins ara perquè s’ha fet en dues parts, en dos moments i de manera diferent. El compromís era fer l’entrevista al Joan Martínez Pallarès juntament amb la Cristina Muñoz, i que la faríem durant el seu espai setmanal de coordinació dels divendres per videoconferència.

Per tal de preparar-la bé, ja que com es podrà llegir a l’entrevista la Protecció Civil és força desconeguda, ara amb la pandèmia una mica menys, però de l’Ajuntament quanta gent sabem ben bé què fan? I vàrem trucar al Pallarès perquè ens expliqués una mica de context i garantir que hi reflectiríem el que calia abordar. Aquesta conversa telefònica va tenir lloc el 23 de novembre, i va ser llarga… tant que la vàrem gravar i transcriure i aquí la tenim, és la primera part.

S’ha de dir que el Pallarès té una gran capacitat per compartir el que viu a la seva feina que l’apassiona i es nota que li entusiasma explicar-ho, sort que la trucada era inesperada! Hem optat per incloure el que ens va explicar per situar-nos perquè és molt didàctic, i també perquè a l’entrevista a 3 en videoconferència, que va tenir lloc el dia 4 de desembre, el Joan hi va fent referències sovint. Durant l’entrevista les preguntes les vàrem fer a tots dos, però la Cristina també va fent-li preguntes al Joan. També va ser enregistrada i transcrita i la podrem llegir a continuació de la primera.

Així que, sabrem què ha fet, i està fent encara, aquest servei tan essencial i presencial durant la pandèmia, com és la nostra Protecció Civil.

Conversa telefònica amb el Joan Martínez Pallarès sobre la Protecció Civil – 23 de novembre

T’explico l’enfoc global del que som. Normativament, els ajuntaments que tenen més de 20.000 habitants tenen l’obligació de tenir un tècnic de Protecció Civil.

La Protecció Civil és una competència pròpia dels ajuntaments. Si mirem la Llei de Bases de Règim Local, a les competències municipals trobarem que l’extinció d’incendis i la Protecció Civil és una competència pròpia de la que és obligat donar compte, i per això, en aquests municipis de més de 20.000 habitants, cal tenir un tècnic. És veritat que no tots els ajuntaments de més de 20.000 habitants en tenen perquè són ajuntaments petits. Els ajuntaments que en tenen són els de 30.000. Som uns 30 o 40 tècnics a tota Catalunya. Què passa amb els ajuntaments petits? La Generalitat, als consells comarcals, posa un tècnic a disposició de tots els seus municipis.

Aquesta és la part normativa de la Protecció Civil a nivell tècnic. Els tècnics ens cuidem d’unes coses i els voluntaris es cuiden d’unes altres.

A nivell tècnic ens cuidem que el municipi estigui cobert quant a riscos que l’afecten. Hi ha un mapa de riscos de Catalunya que tots hem sentit alguna vegada: Inuncat, Infocat, Eucat, etc. són riscos que afecten els municipis, no a tots, per exemple si no tenim aigua del mar, no ens afectarà, i si en tenim ens afectarà el risc Camcat (Contaminación de Aguas Marítimas). En tenen Viladecans, Gavà…

Tenim 15 riscos genèrics que ens afecten a Catalunya. A Sant Boi, l’afecten 8. Hem de tenir uns plans d’emergència al dia, redactats i preparats per si algun dia ens passa una afectació d’aquest risc i poder donar una resposta eficaç.

I com a tècnics, tenim una sèrie de tasques com: plans d’emergència, d’autoprotecció, donar una seguretat col·lectiva a la ciutadania, ja sigui establiments o de carrer. També validem i homologuem plans d’autoprotecció dels que l’Ajuntament n’és competent. Si tenim un hospital, i hi ha menys de 200 llits, qui homologa el pla d’autoprotecció de l’hospital som nosaltres. Els Mercadona que tenim a Sant Boi, ens han de donar els seus plans d’emergència i nosaltres els hem de validar, homologar. L’Alcampo com que és més gran, nosaltres informem de si ho veiem bé o no, i homologa la Generalitat.

A l’Ajuntament tenim 104 equipaments i el Servei de Prevenció de Riscos Laborals, només es fa càrrec de 31 edificis, nosaltres dels plans d’emergència de la resta. Per exemple, les escoles, nosaltres fem els seus plans d’emergència. També fem el Pla d’Emergència del Centre de Serveis. Prevenció de Riscos Laborals fa aquells plans d’emergència als edificis de l’Ajuntament on hi ha més treballadors municipals, per la pròpia paraula de riscos laborals.

I l’altra part, és que Sant Boi va decidir tenir una Associació de Voluntaris, i aquesta dins de tot un organigrama normatiu ens dona suport logístic, o suport en intervencions, etc. davant d’una emergència. Si es preveuen ventades, uns dies abans ja poden donar informació, poden fer elements preventius per si es dona l’emergència, i si es manifesta i cauen arbres, intentem solucionar el problema conjuntament amb bombers, retirem arbres, inundacions, el que calgui.

 

Aquest grup d’uns 30 voluntaris, i ara recentment amb la Covid, ha estat un no parar.

Des del mes de febrer que ens va venir el temporal Gloria, van caure a Sant Boi uns 100 arbres, entre la zona urbana i la forestal, va tenir bastanta afectació. Començant per aquí, vàrem seguir amb la Covid, amb la gent confinada, i al carrer només hi estava la Policia, els voluntaris, i els de la Neteja, i d’aquests només una part, treballaven al 30%.

 

Vàrem estar 3 mesos al carrer fent qüestions de logística, des d’anar a buscar coses, portar-ne, medicaments, etc. El que és la logística de l’Ajuntament es feia des de Protecció Civil i Policia. I per altra banda, amb els camions cuba vam anar desinfectant amb hipoclorit sòdic (lleixiu) les zones més crítiques de Sant Boi: l’Hospital, els CAP’s, els Mercadona, caixers automàtics, allà on la gent tenia més presència cada dia passàvem una o dues vegades. Va ser tot un continu. Una vegada es va aixecar el confinament, hem continuat donant suport a cues de les PCR, entrades i sortides de col·les, que sembla que no sigui res, però entren les 8 del matí, a les 12 surten, a les 15 entren, a les 18 surten, estem enganxats tot el dia. Situacions d’aquestes que ja portem tot l’any que no hem parat.

Esperem que no hi hagi ventades de moment, i que amb la Covid en tinguem prou. Sembla que tot s’hagi aturat, hi ha hagut el Covid, i no ni ha ventades, ni inundacions, està tot tranquil.

 

Et sembla poc?

És que abans hi havia més activitat d’emergències, i ara ens hem quedat…

 

Però les ventades són al gener, febrer, no?

Avui en dia ja no se sap. Al febrer vam tenir 4 activacions per ventades, i vam tenir petites pujades d’aigua del riu, poca cosa, aquest any hem passat bastant… només amb el Covid. No hem tingut grans coses.

 

I fora de Sant Boi amb quins altres us coordineu? La Generalitat, altres proteccions civils…

Aquests dies de confinament el nostre enllaç és el CECAT, el Centre d’Emergències de Catalunya i qualsevol dubte ha estat consultat amb ells, o ells directament amb nosaltres. Hem tingut també relacions amb l’Exèrcit, per dir alguna cosa: ens va donar matalassos, 10 tones de patates, que va anar tot al Banc d’Aliments, entre altres.

 

Amb ganes de continuar?

Si! Si, jo, per a mi, jo continuaria.

El 25 de novembre compleixo els 60 anys, i dins del Cos, ja em podria jubilar demà passat. L’edat no perdona… Quan ho tens lluny, dius “jo continuo”, però quan tens a la mà la jubilació, dius: “Ostres, em dedico a una altra cosa: viatjar o ser propietari del teu temps”, i com que la meva parella no treballa, és pensionista… Clar! perquè si la parella treballa, penses: “Perquè ella treballi i jo a casa, no”. Però en tenir ella una invalidesa, estem tots dos esperant poder volar.

 

Estàs esperant que el Pol et pugui substituir per jubilar-te?

Vam fer un pacte per anar-me’n i no deixar un buit. Com que no hi ha la carrera de tècnic especialitzat, la Generalitat demana que per ser tècnic pots tenir qualsevol carrera i a partir d’aquí fas una formació i t’acrediten com a tècnic. El Pol és enginyer i s’ha d’anar formant i per això estaré 5 o 6 mesos més, mentre ell es formi.

 

Han passat coses greus tret del que seria “normal” a Sant Boi?

No, no. El que es coneix, molta feina, la gent està a casa i feina de presència al carrer, de control, el que s’ha vist a la TV, no sé si has estat a Sant Boi… Els carrers buits, tot buit, teníem els 4 abuelos que a les 7 del matí ja anaven a comprar amb una bossa del Caprabo. Els deies: “D’on ve? Al Caprabo obren a les 9.30!”, i anaven amb la bossa del dia anterior, i altres que anaven donant la volta al gos a 1 km de casa seva… però cosetes d’aquestes que anaves controlant. En si, la gent era molt complidora amb el que és confinament. Ara la gent està cansada ja de normes, el que avui és A, a la tarda és B, no se sap demà què farem, aquí no hi ha bars a la resta d’Espanya, si. De tot això, la gent se’n cansa.

Els voluntaris controlen l’accés els caps de setmana a Sant Ramon i al riu, i et puc dir el resum d’un petit estadillo que tinc aquí:

  • 2.000 persones que van sense mascareta, se suposa que estan fent esport.
  • A Sant Ramon, els dies de cada dia sense mascareta 367 persones que diuen que fan esport, però estan al costat d’un altre que van de passeig.
  • I el cap de setmana 1.560 persones.
  • 36 persones, en un dia, que directament ja no porten la mascareta.
  • No es pot menjar fent pícnic a Sant Ramon i hi ha 377 persones menjant fent pícnic.
  • A l’entorn del riu, igual, sense mascareta en 5 dies 224persones i el cap de setmana 241.

Total, en una setmana hem hagut de cridar l’atenció a 465 persones. Hem donat 15 mascaretes, que ja surten de casa sense i ni en porten. La Policia posa la seves denúncies… i a més a més, nosaltres que parlem de conscienciació… tenim aquests números.

Cuidem que portin la mascareta, que hi hagi distàncies de seguretat, que no hi hagi grups de més de 6 persones, si no porten mascareta els en donem una, a les zones de pícnic, si no hi ha més remei, que hi siguin, però que no hi hagi festes d’aniversari, que pugen a Sant Ramon a fer-ne!. I per la nit, fem rondes pels barris, a cadascun hi ha dos voluntaris, igual: compliment. Ara els bars ja estan oberts.

Localitzem gent sense llar, el mes que ve farà fred, ja tindrem fet un mapa de gent que dorm al carrer. Ho fem conjuntament amb Policia, amb Mossos i amb Serveis Socials, però els Serveis Socials no estan a les 10 de la nit al carrer. La Policia, si no se li diu: “Mírame esto”, no ho mira, i nosaltres ja que hi som, ens avancem i anem agafant totes les dades del col·lectiu que està al carrer perquè arribarà un dia amb onada de fred, aleshores habilitem un alberg i passem a recollir-los a tots. Això passa cada any.

 

Creus que aquest incivisme dels que van sense mascareta és el que ha causat que la pandèmia s’hagi estès més del que estava previst?

Bé, tot influeix, anar sense mascareta pot ser que influeixi, però quan es contagia un? Quan vas sense mascareta i estàs en contacte directe amb una persona en un temps determinat. Crec que tot això suma, no és neutre, ni resta. Però directament no és un factor principal, tot el que sigui un contacte directe amb un temps prolongat, aquí és on es contagia. O si deixes les restes, agafes el telèfon i el següent toca restes teves, o qualsevol cosa que toquem, allò de les tres mesures: distància, mans i mascareta. La mascareta és una part.

 

L’has agafat la Covid?

No.

Conversa-entrevista amb el Joan Martínez Pallarès i la Cristina Muñoz de Protecció Civil – 04.12.20

Joan, com et trobes?

El 25 va ser el meu aniversari, i el 26 rebo escrit de la Seguretat Social: “Ja fa dies que et podies haver jubilat”, els vaig dir: “Gràcies”. Ara tenim el Pol, s’està espavilant! Jo crec que donarà bon resultat, millor que jo.

Cristina: Has deixat el llistó molt alt.

Joan: No et creguis. L’experiència és l’experiència, però els coneixements i la facilitat d’aprenentatge… la joventut la té, tu estàs allà donant-li voltes i ells, en un moment, tenen una visió més ràpida que tu. Solucionar problemes puntuals.

 

Cristina: Què és per a tu la Protecció Civil?

Bona pregunta. La Protecció Civil per a mi actualment no és una feina que dius: “vaig a treballar”, sinó que passa a ser quasi un destí de vida. A mi m’ocupa tota la vida. Quan estava dedicat a la Policia Local, t’ocupava tota la jornada. I a la Protecció Civil t’ocupa tot el dia.

Vens a treballar i tens unes tasques clàssiques del treball, feina que va dedicada directament a plans d’emergència, o protocols, la feina que tenim d’oficina, però és tot el dia, els caps de setmana, estar a l’alçada, tenir coneixements, tenir suficients coneixements per si de cas. En la nostra feina estàs tot l’any fent feina… però en un moment donat, un dia has de saber i donar solució a una situació, i en poc temps. Per això es fan els simulacres, hi ha coneixements, contactes… i tot això no es fa en 8 hores de treball cada dia. Sinó que ho portes a sobre.

I per a mi, la Protecció Civil, o quan estava a la Policia, és una manera de ser, de viure. A casa, jo hi treballo més que a la feina, tinc la sort que la meva dona també es portava feina a casa i tots dos treballem a casa, estudiant, mirant coses, contactes amb altra gent. Jo crec que és un estil de vida, i no sent una malaltia laboral, tot el dia pensant en la feina.

És veritat, que anem de viatge i ella fa foto a un monument i jo dic: “Mira, aquí hi ha un extintor, una sortida d’emergència, això està malament…”, i jo faig una foto a un extintor! A un plànol “Ud. se encuentra aquí” i ho vas emmagatzemant, penses “ho puc aplicar aquí, allà”. I tenim carpetes de cada viatge, de Shanghai i coses d’autoprotecció i una carpeta de les mesures que fan a la Xina. Aquest és l’estil de vida que em refereixo, no t’ho treus del cap. Cadascú té el seu estil, un més tècnic, un altre de dedicació física, però vas de viatge i dius: “mira això és interessant”. De cada viatge, una carpeta.

 

Vas aplicant de tot el món a Sant Boi?

Joan: Si, si hi ha coses que si són interessants, fas una foto i t’ho emportes cap a casa i s’aplica.

Cristina: I l’altre dia, a l’entrevista que em va fer abans, li deia que ets un tècnic 10 i reconegut, qualificat, i hemos estado con muchos que trabajan en el ámbito de Protección Civil que dicen: “tienes un técnico que vale oro”. Eres muy modesto, Joan, te lo tienes que creer un poco más. Estás en una iglesia modernista, y él está mirando si hay alguna salida de emergencia y se está fijando dónde está el extintor en todo momento. ¡Por eso es tan competente! ¡Lo tiene tan interiorizado!

Joan: Está claro que el de la iglesia no quiere proteger a la gente, quiere proteger el retablo y por eso tiene el extintor, antes no tenían, pero supongo que las empresas de seguros les obligan, era difícil ver salidas de emergencia en las iglesias, pero ya las tienen.

 

Y lo del reconocimiento, tampoco no somos tanta gente en el mundo de la Protección Civil, la normativa ya te pone que los municipios de más de 20.000 habitantes tienen que tener técnicos, no hay muchos, y con más de 50.000 aún hay menos, y en esos, es donde somos casi cuarenta. El resto son técnicos de la Generalitat que dan cobertura a los consells comarcals.

Aquí es distinto, nos conocemos, nos hemos formado casi juntos, compartimos experiencias, tenemos un marco normativo que hay que cumplir. A partir de ahí, cada uno pone su parte, y lo compartimos. De hecho, en el Baix Llobregat y en Catalunya hay la Societat Civil de Tècnics de Catalunya, tienen sus debates, sus fuentes de información de comunicación, transmiten dudas y entre todos se les da respuesta.

Y nosotros, para problemas nuestros y de la zona tenemos el del Baix Llobregat Sud: Sant Vicenç, Cornellà, El Prat, Molins de Rei… tenemos nuestro grupo de técnicos y compartimos. Empezamos Sant Vicenç y nosotros y ahora somos unas 20 personas. Nos contamos qué hacemos en nuestros municipios, trabajamos en equipo. Lo último que estábamos trabajando era el Pla d’Emergència per Sequera, era complejo porque nunca hemos hecho uno y son datos técnicos que nosotros no manejamos. Sant Vicenç han hecho una parte, nosotros lo hemos mejorado y lo pasamos a Viladecans. Copiamos algo d’El Prat, y al final acabamos trabajando en equipo. Somos un técnico en cada ayuntamiento pero trabajamos como si estuviésemos trabajando en una misma oficina solucionando problemas comunes de cualquiera de nuestros municipios. Al estar solo puedes equivocarte, por eso antes de decidir qué hacemos, lo miramos entre el conjunto de técnicos.

 

Quan comences a treballar a la Policia? Tenies vocació de Policia?

Joan: Vaig començar de Policia a Sant Vicenç dels Horts, i tenia 27 anys. Una mica tard pel que és el conjunt dels companys que entren a l’administració una mica abans.

A casa meva han estat sempre autònoms, han tingut empreses, el meu pare una, la meva mare una altra, el avis també, tothom era autònom, però som catalans i els meus pares em deien “Aquest mes hem de pagar tant a Hisenda, l’altre hem de pagar…” i només em parlaven de despeses. Tenien camions, a l’empresa de transport em deien “Hem de canviar les rodes del camió, 100.000 pessetes cada roda”, el que no em deien era el que guanyaven.

Vaig pensar que havia de buscar una cosa fixa, estable. I vaig entrar a l’administració. Però ja m’agradava el tema de la Policia. Als 18 anys vaig anar voluntari al Servei Militar, com que l’havia de fer si o si, vaig pensar que sent voluntari podia triar. Hi vaig estar dels 18 als 20 anys.

Després vaig entrar a l’empresa familiar de transport, de camions, i amb tanta despesa… “me tengo que ir, ganar menos y algo fijo”. Els meus pares tenen dotze pisos, jo no podré comprar mai dotze pisos, jo sabia les despeses però no el que guanyaven. Heretaré la meitat, l’altra la meva germana i Hisenda el que s’emporti.

I aleshores vaig entrar a la Policia de Sant Vicenç dels Horts. És veritat que tenia cert interès, vocació, perquè veus una professió però no la coneixes i quan hi ets dins, t’hi impliques i la vius. M’agradava la Policia, també podia ser bomber, l’àmbit militar, però no… com de servei.

Si hagués estat militar hagués estat en la UME, militar d’emergències, sempre fent alguna cosa de servei. Perquè per a mi la mili va ser molt important, m’ho vaig passar molt bé. Vaig estar 20 dies fent submarinisme, 20 escalada, 20 esquí, cada mes tenies coses. Sí, era un boina verde. I per a mi van ser unes vacances pagades, tenies “sus penas”, però per a mi va ser… ho havies de fer. Una cosa era l’edat i la inexperiència, en aquell moment teníem conills i dels conills havies d’aprofitar tot i menjar res. El conill va patir perquè li toca patir, no t’ho vull explicar… és la mili.

Sant Vicenç és un poble d’uns 30.000 habitants i és petit i tenint Sant Boi al costat i com que Sant Boi sempre està millor, vaig fer una permuta amb un dels caporals i ja vaig entrar de caporal a Sant Boi. Al cap d’un temps vaig pujar a sergent i l’any 2006, va haver un canvi estructural a l’Ajuntament de tècnics de Protecció Civil i estant a la Policia em van oferir fer-me càrrec dels voluntaris i vaig dir que si.

En vaig fer càrrec dels voluntaris, que tampoc no sabia gran cosa del què feien i en aquell moment la Protecció Civil no se sap bé què era. Vaig estudiar un màster de Protecció Civil i després dos post graus més per saber de què anava la cosa, estava a la Policia però feia aquestes tasques. El 2007 el tècnic de Protecció Civil de l’Ajuntament, el Gil, va morir i vaig ocupar el seu espai fins aquí. Hem treballat i actualitzat la Protecció Civil, la demanda social cada vegada és més: que hi hagi més seguretat, i hi ha més normativa. I aquí ens hem instal·lat en l’àmbit local.

He fet un bon equip amb la resta de companys de Protecció. Els meus estudis són de Criminologia, igual que la Cristina, i quasi tot l’entorn són enginyers, però a la carrera d’enginyers no hi ha res de Protecció Civil. Una vegada tens un nivell d’estudis, has d’acreditar-te, has de passar uns exàmens, la Generalitat t’acredita i després tot són cursos d’especialitzacions: de riscos químics, o aeronàutics, tenim diversos tipus de riscos tecnològics, o naturals d’inundacions, ventades, o riscos antròpics, riscos de les persones.

I portem des del 2007, són 13 anys de Protecció Civil a Sant Boi. En aquest temps he intentat aplicar coses, què ens diu la normativa i que n’apliquem. Jo explico això, encara que potser algú no estigui d’acord. Hi ha riscos laborals i els fem cas, perquè si no en fem hi haurà una sanció a l’empresari que no l’aplica i, si a més hi ha un accident, un jutge aplicarà una pena, per una imprudència o negligència en el treball. I això fa que la societat avanci i es faci cas, perquè en lloc de fer la cultura de la prevenció, fem la de la por: si em passo el semàfor, em posen una multa. Aquí igual, en la prevenció civil, la normativa hi és des de l’any 1997, i si no faig res, sí que passa. Poso un exemple, el beisbol, personalment vaig haver de donar compte en tres ocasions a la jutgessa de si teníem Pla d’Emergència. Ens va preguntar si en teníem al municipi, i si els vam activar, i vam haver de demostrar tot el que vàrem fer. Això és la nostra vida. Aplicat a tot. Si fem 180 activitats al municipi, entre carreres, activitats culturals, esportives, etc. cada una d’elles ha de tenir el seu Pla d’Emergència.

Si anem a uns altres àmbits, hem de supervisar per competències i en plans d’autoprotecció: grans superfícies, Alcampo, Mercadones, empreses, activitats que hi hagi molta concurrència de gent, com és la Fira de la Puríssima dels darrers anys, la cavalcada de Reis, curses… en totes elles has de vetllar perquè si passés qualsevol cosa…, primer que hi hagi seguretat i que complim amb la normativa, que com deia a l’inici, ningú li presta gaire atenció. Tinc dues frases, una que va sortir d’una sentència d’una negligència, a Màlaga el jutge va condemnar aquella carrossa de reis que va atropellar i va acabar amb la mort d’un nen. Nosaltres a Sant Boi, Pla d’Emergència, distàncies, informació a les entitats, etc. Per què? A l’accident de Màlaga el jutge va dir, 10 persones per cada banda, 5 per davant, 5 per darrera però el Pla no va ser eficient donat que va poder passar un nen amb resultat de mort. La sentència acabava “no preveer lo previsible y evitar lo evitable es igual a una negligencia”. Tens la capacitat suficient perquè això no passi.

En un altre àmbit tenim l’aeroport, un Pla d’Emergència a Catalunya, l’AeroCat, o el propi Pla d’Emergència de l’aeroport i aquí hi aplico una altra frase: “ens toca a nosaltres preveure tot allò que ningú espera que passi, però si passa, tothom espera que ho tinguem previst”. Quan cau un avió, hem de tenir previst què farà la Policia o què farà Sant Boi solidàriament amb El Prat. Per exemple, que puguin arribar ambulàncies als hospitals, que podem garantir un corredor de la Ciutat de la Justícia fins a l’aeroport o als hospitals de Bellvitge, Valle Hebrón, etc. La nostra tasca és anar recordant, fer els simulacres com a mínim un a l’any. Si ho traslladem a les escoles, als nostres equipaments, forma part d’aquesta tasca.

Tornant a poder fer el que la norma ens diu, fem un simulacre d’una escola: “Com ha anat? Se’ns han mort dos nens. Millor, perquè l’any passat van ser tres”. Quan hi entrem nosaltres, ajudem i quan fem el simulacre sempre hi ha una persona que fa d’escombra, que mira que no quedi ningú. Hi havia escoles que tenien una escombra al passadís i al professor que li tocava, agafava l’escombra i tots els nens veien que hi havia el professor escombra. Com a docència està bé, però a la realitat ningú agafa una escombra. Jo he proposat una armilla vermella pel cap d’emergència i de grogues per als altres i els colors que serveixin per saber qui és el responsable de què. Un bomber porta un casc groc, un caporal de bomber el porta vermell, un sergent blau i un oficial blanc. En una emergència veus molts bombers, però si vols saber qui mana, vas al color blanc, blau, etc. Aquí igual, en una emergència en una escola, la persona que fa de cap d’emergència va amb una armilla de color vermell i posa cap d’emergència, etc. i que ells també ho puguin entendre bé.

En un altre col·le a l’Hospitalet, la professora es posava al cap un ou gran, i deia que era com els pollets que segueixen la gallina, i tots els nens petits havien de seguir qui portava l’ou, són canvis que hem d’anar fent i aplicant. A l’hora de la veritat, tot això no funciona. Hem de fer un supòsit i al final veure les coses que funcionen bé o malament i no valorar si ens hem deixat a un nen al lavabo.

Anem també a casals de gent gran, et poso un exemple que ens ha passat i no ha de tornar a passar. Portem màquines de fum perquè hi hagi realisme, perquè si no ho fas així, veuen que és un simulacre i van xerrant, no posen atenció. Per sorpresa posem la màquina de fum en un lloc que previsiblement pugui ser de risc, quadres de llum o al costat d’una fotocopiadora. Una vegada va passar, que tot ple de fum, l’equip d’emergència que no sap res reacciona, ens veu, i els usuaris no saben res, va sortir una dona demanant que salvéssim el seu home, la vivència va ser tant real que patia per la vida de l’home. I l’home sortia amb màscara d’oxigen, no hi havia perill de res, però l’angoixa va ser importat. Després tothom ho agraeix, però ho van viure com si fos real. Anem incorporant aquests elements que els ajuntaments també treballem i ho compartim i ens ho anem passant. Tenim 4 màquines de fum i ens van bé per millorar les situacions.

 

Cristina: El tema de la Protecció Civil, en la pandèmia, és com si s’hagués posat en valor el treball que s’ha fet des de Protecció Civil, tant de voluntaris com a nivell tècnic.

Joan: Vull fer una reflexió de la Protecció Civil, que és desconeguda i recordo que fa 13 anys vam comprar des de l’Ajuntament una carpa, i va venir l’alcalde Xavier Vila i ens va preguntar “Des de quan tenim Protecció Civil a Sant Boi?” I li vaig respondre: “Des que Franco va guanyar la guerra, i va posar un General de Divisió a la 4a regió militar…”. A Catalunya sempre hi ha hagut Protecció Civil. Els inicis de la Protecció Civil sempre han estat a les guerres que protegien la població civil. Després tenim la Protecció Civil moderna, la d’ara. Però sempre n’hem tingut. A la II Guerra Mundial ja n’hi havia per ajudar la gent. Era una competència que ens donava la Llei de Bases de Règim Local, però no teníem molta repercussió, no era culpa de les persones, però ara a la societat hi ha una demanda i es fa.

De la pandèmia et puc dir que dins del Pla Bàsic d’Emergències Municipal, DUPROCIM, Documento Único de Protección Civil, com un pla que recull plans, els diversos riscos que afecten a Sant Boi: riscos tecnològics, naturals, entròpics, també tenim el de pandèmies. El teníem i era un simple enunciat, ens va venir des de la grip aviar i aquí ja vam tenir un repunt que plantejava quina funció té la Protecció Civil en cas de pandèmia i no es vinculava a un rang. La part sanitària ja es cuidaria de les persones, i nosaltres cuidar que els serveis bàsics a la població es poguessin fer. Es va crear un mapa de Catalunya, quins eren els serveis bàsics a la població: els mercats, recollida d’escombraires, la Policia, etc. tots aquests serveis s’havien de garantir. Ens imaginem la policia en un ajuntament petit?, 12 o 13 persones, es contagien i aquell municipi es queda sense. Aleshores, des de la Generalitat, s’anaven monitoritzant en el mapa els serveis mínims de Catalunya, perquè si fallaven en un lloc, es feien càrrec del servei. Però es va solucionar, i no va anar més enllà, es va quedar en enunciats, protocols d’idees.

Ara ens ve la pandèmia pel Covid i ens ha pillat. Ja no és un tema de Protecció Civil només, perquè per durada i àmbit hi ha una part, ja no és la seguretat de les persones, dels serveis, sinó que és l’àmbit econòmic i és més ampli: la nostra representació és el CECOPAL. A Sant Boi encara tenim el Pla d’Emergència activat pel Covid, i cada setmana una o dues vegades es reuneix el comitè CECOPAL de seguiment de les emergències. Tenim representació de Policia, Salut, Serveis amb Assistenta Social, una part tècnica, i una part política, per fer el seguiment. Ja no és una emergència d’un dia, ja portem molt de temps, és multidisciplinar, no depèn de l’Ajuntament. Abans has esmentat el PROCICAT, cada dia aquest està mirant les normes de la resta d’Espanya, les europees, les altres comunitats autònomes. I dintre de la pròpia autonomia hem d’anar en conjunt amb les mesures d’Espanya. Total, que és una feina del dia a dia, amb bastant d’estrès, de les persones i de l’administració i encara no sabem com acabarem, però és una emergència d’una situació diferent en la que no sabem què farem demà.

Al principi no sabíem què faríem, sabem més o menys com ho anem portant, però és de difícil solució. Fins que no vingui la vacuna i es demostri que és eficient i eficaç, anem malament. I nosaltres dins de la part que ens toca, vam iniciar el mes de març: “Mira que hi ha contagis”, com una cosa que no veus però que t’ho diuen, i comencem amb els elements d’autoprotecció de la gent, d’avui per demà, en dos dies: dijous et diuen que divendres no hi ha escoles, l’endemà mateix confinats!

Jo reflexiono i penso: com la gent fa cas del que diem. Com podem confinar tot un país sense que ningú surti al carrer i que això es compleixi! M’ho diuen i no m’ho crec! Impossible! I com la gent ho fa, i ho fa bé i s’ha fet. És un gran què. Ho escrius, i dius és ciència ficció. Era una cosa que em costava entendre. I la gent ho compleix.

A partir d’aquí comencem la part dels confinaments, la gent es queda a casa. Als serveis municipals en prevenció de poder garantir els serveis mínims, es fan torns, de tot. Des de Prevenció de Riscos Laborals i dels diferents àmbits dels departaments, es creen mesures per protegir els treballadors que també es queden a casa. I al carrer, el mínim dels serveis municipals, la Policia. I en aquell moment el conjunt de voluntaris amb uns 30 efectius, i com que tampoc no treballaven ni estudiaven, tenien d’estar a casa, es va anar aprofitant per donar uns serveis a la població. Tasques logístiques, anar a la Diputació, a Barcelona, per les cases. La gent donava mascaretes, equips sanitaris, etc. ens trucaven i s’anava als domicilis a recollir o portar mascaretes que donaven pels hospitals o centres geriàtrics, tota aquesta tasca que era diària, quasi tot el dia, es portava a terme amb els voluntaris.

Més endavant, imitant la UME que va passar desinfectant amb hipoclorit sòdic els espais públics, accessos, els geriàtrics, vàrem fer el mateix, perquè no hi havia secret: disposar de personal i mitjans. Vàrem estat bastant temps cada dia desinfectant els elements més vulnerables: l’hospital, els CAP’s, les entrades on hi havia molta gent, els Mercadones, també els mercats municipals.

 

Cristina: També vau estar repartint el material de les escoles.

Joan: Ara ho comento. Acabo d’explicar què fèiem a la via pública.

La gent tenia por al contagi, i vam desinfectar els caixers automàtics, la zona de contenidors d’escombraries, perquè tothom sortia de casa hi anava fins al contenidor. Tots aquests elements comuns que la gent podia anar, hi havia demandes dels ciutadans. Ens dedicàvem a tot un barri: seients, parades de bus, marquesines, etc. era un no parar. Teníem diversos equips, un pel que era gros, i uns altres vehicles pel més petit.

I com diu la Cristina, una altra demanda, els nens van deixar d’un dia per l’altre d’anar al col·le, però s’hi van deixar les sever pertinences. Cada col·le va agafar i classificar les coses de tots els nens, hi ha 4.000 nens o 5.000 estudiants a Sant Boi. Agafar tot aquest material escolar en bosses i portar-lo als domicilis. Érem millor que els d’Amazon, perquè vam anar a quasi a totes les cases portant una bossa. Des d’una bossa amb 2 retoladors, a una bossa amb 5 o 6 llibres, però es va portar a tot arreu. I després també vam tenir de repartir el material escolar informàtic. Total que teníem diverses línies de treball, des de la desinfecció, les coses logístiques de l’Ajuntament, i també del tipus escolar.

 

 

A tot això també vàrem rebre ofertes, perquè en aquell moment tothom s’oferia. “Et dono això, necessites tal?” I com a més significativa, la que he esmentat abans de la caserna militar i que ens van donar 10.000 kg de patates, es veu que una nau que va dir que no les podia vendre i se li farien malbé, i vam anar amb camions prestats de la Brigada, i ho portàvem nosaltres, es van repartir al Banc d’Aliments i a algun lloc més. També llits, l’exèrcit, tenien una nau plena de matalassos, i també tenim matalassos per si un cas. Va ser una època que tothom va ser molt solidari, i el que tenia una cosa, la donava.

 

 

A nivell personal, com us heu sentit? Com heu viscut aquestes situacions a l’inici i ara tan sostingudes?

Cristina: En principi, jo des de casa, perquè políticament ho porto jo, però jo estava a casa confinada, estava al CECOPAL, i la gestió de tota la Protecció Civil ha estat el Pallarès. Jo portava un any i en un àmbit que, com pots veure, és molt ampli, molt divers, que afecta tot a nivell de vulnerabilitat passant del medi ambient a les persones.

Aquí estàvem parlant de persones, l’element vulnerable eren les persones. Els meus coneixements de l’àmbit de Protecció Civil eren molt limitats. En aquests mesos el Pallarès m’anava informant, explicant, etc., és el Pallarès. Jo únicament podia fer la gestió: “ha passat això, ho hem de donar, buscar mascaretes, ens les donaran, truco aquest, o l’altre”. En realitat, aquí ha estat el Pallarès el que ha treballat de veritat, amb els voluntaris i gestionant tot el que és la part de Protecció Civil. El que jo feia era prendre decisions que ell no podia o s’atrevia, consultàvem al Carcelén, que per això és el tinent d’alcalde de Seguretat Ciutadana, jo depenc d’ell. I decidíem com fer-ho.

O el que va succeir amb la llar Los Sauces, que quan va passar una mica el període de la pandèmia ja portaven els voluntaris quasi dos mesos desinfectant la residència per dins, i s’havia de decidir de continuar o no. Perquè al principi, d’acord, perquè era una situació sobrevinguda, però ja havien passat dos mesos on la responsabilitat havia de ser de la mateixa residència que és un àmbit privat i potser la tasca que estava fent Protecció Civil mancava a l’espai públic. Decisions com aquesta, la resta era totalment ell.

Joan: Jo, per completar el que diu la Cristina, recordo que vam començar a fer desinfeccions amb l’hipoclorit sòdic, que és lleixiu, al principi la compràvem nosaltres, els voluntaris de la pròpia associació i dels seus diners compraven les garrafes de lleixiu per fer la mescla de desinfecció. Més endavant des de Coressa ens la donaven concentrada. La demanda era important i no n’hi havia prou, al punt que uns altres voluntaris que treballen a una química que fan aquest a El Prat, i l’empresa, una multinacional americana, ens va donar 10.000 kg d’hipoclorit sòdic. La implicació nostra i dels voluntaris, i aportant més enllà del seu temps, recursos propis.

I podien tenir la sensació de risc o la sensació de no risc d’exposició al Covid a ser contagiats. Jo particularment no tenia aquesta sensació, treballàvem amb les mesures de precaució. Al principi tothom anàvem amb guants, ara ja no, la mascareta, el gel… des de Protecció Civil que estàvem tot el dia regant amb lleixiu, nosaltres érem lleixiu, la respiràvem, més desinfectats que nosaltres… això no vol dir que sigui barrera de res, t’explico el que dèiem. Preníem les mesures individuals, i també col·lectives, perquè si teníem aquests 30 voluntaris i ens comencem a contagiar entre nosaltres, s’acaba aquí. Llavors igual que altres col·lectius fas grups i cadascú es dedica a una cosa.

A nivell personal, jo no em veia exposat, era una com una feina més, i a més tot rar, cada dia l’evidència estranya, no hi ha gent al carrer. Però si que em vaig adonar que sí que podia passar. A casa meva sempre passava un home a passejar el gos, més jove que jo, i la veïna em va dir: “Recordes el senyor que passa cada dia? S’ha mort del Covid”. I jo dic, si jo l’agafo serà com una grip, qui es mor és la gent gran, nosaltres no. I tot reforçat també per la meva dona que em deia “ves amb compte”, quan arribava a casa em canviava de roba i rentar-me. En aquell moment es tenien moltes precaucions, moltes mesures d’autoprotecció, ara crec que hem baixat la guàrdia, ens continuem contagiant, però ningú quan arriba a casa es canvia de roba, ja no es té la psicosis d’abans, malament perquè el risc hi és. Jo no vivia el risc fins un moment donat que vaig veure que podia passar i automàticament prens més mesures, i també dins de la família, no anava a veure els avis, inclús avui dia tota la precaució possible de cara la resta de la família. I prendre consciència, posar mesures, i imposar-te-les com a hàbit de vida.

 

Cristina, com a regidora única a Catalunya de Protecció Civil què ens dius?

Cristina: Crec que n’hi ha un a Viladecans o…

Joan: Cristina, jo crec que de tota Catalunya, ets l’única que té a la seva cartera la regidoria de Protecció Civil, la resta són regidors de Medi Ambient, etc. i que dins del seu àmbit porten això. Inclús a Barcelona la Regidoria és on són Bombers, perquè Protecció Civil de Barcelona, són els bombers. I ja has vist a la Diputació, a la Generalitat, quan et presentava, deien que una regidora que estigui només per a la Protecció Civil ja és un gran assoliment, perquè com deia abans som invisibles, inexistents i només es recorden de nosaltres quan passa alguna cosa.

Dins d’una estructura municipal jerarquitzada, som una de les poques administracions locals que té una regidora dedicada a la protecció civil, la resta són tasques compartides que tenen.

 

Cristina: Com explicava abans, vaig entrar l’any passat, el 2019, sense saber res, jo coneixia el Pallarès perquè treballava a la Comissaria, però era el Pallarès i les seves coses. Però com tu deies abans: què és la Protecció Civil, no és algo que veus cada dia, que poden posar a la TV, però no sabem què és.

Aleshores, em reuneixo amb ell, em va explicant, vaig captant el concepte, què son les coses i sempre el que he volgut ser és útil. La meva funció aquí és intentar ser útil a Protecció Civil, perquè en realitat la protagonista no soc jo perquè soc la primera dona que la porta, en aquest aspecte soc la de menys, si ens posem a valorar la Protecció Civil, no és tant per ser-ne la regidora, sinó per ser útil a ells, tant al Pallarès que és el tècnic, com als voluntaris, que fan un equip que són una passada. Per a mi, la meva funció és aquesta: en què els puc ajudar, què puc fer a nivell polític per a ells, i crec que és el que de fer. No sé si el Pallarès pensava que puc fer més o menys, no li he preguntat mai.

Joan: És important, la Protección Civil no soy yo, ni tú, somos todos. Recau a l’administració, sobre la local i les autonòmiques, estatal i inclús l’europea. Si toquem al municipi, Protecció Civil som tots, però hi ha un responsable que per norma són els alcaldes o alcaldesses. Els regidors delegats, o que tenen alguna cosa a veure, són Protecció Civil, d’aquí surt un Comitè d’Emergències per si passa alguna cosa, hi ha la Policia, son Protecció Civil, la logística, la Brigada, les assistentes socials, Sanitat, tots són Protecció Civil, si hi ha grups associats a un risc determinat, per exemple contaminació atmosfèrica, tots som Protecció Civil, i el que hem de fer és impulsar, complir amb les normes que tenim i que tota la maquinària estigui engreixada perquè, com ara quan ens ajuntem amb el CECOPAL per tractar la pandèmia, cadascú des del seu àmbit aporti el millor i per al ciutadà. I per això tots som Protecció Civil, que anem de la mà de la Generalitat, i aquesta de la resta de comunitats autònomes i de l’Estat. I entre tots som solidaris, les administracions en les línies de Protecció Civil, son solidàries, i encara que amb la política cadascú estiri per la seva banda, el resultat és que som solidaris i ho fem bé.

 

Heu deixat de fer alguna cosa, o teniu la sensació que heu arribat on calia?

Joan: Hem fet coses, hem millorat, però estem a mig camí de quasi tot. M’explico, i això ho entendrà la Cristina, és una batalla que tenim. Activitats, totes les activitats estan sotmeses a una normativa. Bàsicament diu que totes les activitats han de tenir plans d’emergència. És una lluita que totes en tinguin. Tot això ha de passar per un gestor d’expedients i ha d’estar documentat. Dons és una gran batalla de fer les coses bé i que estiguin bé, perquè si una jutgessa com et deia al principi em diu: “Demostra’m què s’ha fet”, és una paraula, no ho podem demostrar, quan tenim l’obligació de tenir un expedient de cada activitat. Aquí anem malament, és una tasca iniciada, que està molt avançada i també amb la resta de municipis, però hi falta aquest element d’acabar-ho de fer… ens diuen: “Si no ho faig, què passa?” Amb les presses es justifica tot: “No!, que tinc pressa…”

I ens queda fer innovació i desenvolupament. Sempre tenim elements de millora, i com a exemple torno a les carrosses dels Reis: hem de protegir una carrossa que és un tràiler amb gent, protegim amb gent perimetral, i és molt difícil perquè el conductor, amb soroll i música, com pot saber si el de darrera el pot avisar?, hem de posar elements tecnològics d’avís: que una persona que està darrera una carrossa prement un botó pugui avisar el conductor o inclús aturar el vehicle. Existeix, hem tingut iniciatives i empreses que s’han interessat i han fet prototips, han estat quasi a punt de fer un registre de la propietat per a la idea, però no paga la pena perquè si et canvien un cable d’1 mm, el poden fer-lo en 2 mm, és una cosa simbòlica.

I ens hem quedat amb una mica de recorregut per avançar una mica més, consolidar el que ja tenim i poder treballar en innovacions en procediments tècnics o materials de cara la seguretat. De fet, de la mà del Kulic i sota el concepte de resiliència, complementada amb resiliència urbana amb Protecció Civil, aplicant ja tecnologies modernes. Tecnologies de mesures avançades d’avisos, que estiguin associats a accions automatitzades. Aquí estem a nivell europeu, juntament amb altres ciutats, la Universitat de Barcelona i empreses del sector de seguretat, fent productes per millorar la seguretat i que d’aquí a uns anys es pugui aplicar.

 

Com creieu que quedarà la humanitat quan acabi la pandèmia? Com serem?

Cristina: Potser és com el peregrí que va a un país del 3r món a ajudar que durant els mesos que està allà, està molt conscienciat i quan torna al seu país, està tres o quatre mesos parlant sobre l’experiència i com ha estat d’enriquidor per a ell personalment, però passa un any i no ho recorda. Jo penso que serà alguna cosa així.

Sí que és veritat que a nivell emocional ha tocat molt a la gent, ja t’ho vaig comentar a l’entrevista anterior, però poc a poc jo crec que anirà millorant. O com aquella persona que passa una època molt dolenta i quan passen 4 o 5 anys la veu com a molt llunyana, però així com l’afectació de la gent segurament serà negativa, però com a algo enriquidor, penso que la gent se n’acaba oblidant. Tant de bo li poguéssim treure coses molt positives, com que tot és més solidari. Però el meu punt de vista és que acabarà i quan passin 2 anys tornarem a fer el que érem abans, ni millors ni pitjors, la gent no és dolenta, la gent és bona i per les seves vivències… passaran uns quants anys i la gent ho mirarà amb distància i tot allò que han après ho aniran oblidant i retornarà allò que era. Tant de bo et pugui dir: esborra el que vaig dir.

Joan: Comparteixo el que dius Cristina. Veiem que la gent és molt solidària, els primers moments tothom a casa, en què et podem ajudar, i el voluntaris cada dia anaven a 14 aniversaris a cantar, per les tardes o a quasi a hores convingudes, si estan 15 minuts en cadascú, ves multiplicant la inversió de temps, la desinfecció, i a més, els aniversaris.

Si que crec que la gent és solidària, però es cansa de seguida. Poso l’exemple de la gent que va viure la guerra, i com ho viuen ara. Els meus pares, gent que té ara 80 anys va viure la postguerra, i els ha marcat, van ser dos o tres anys, que serà el temps que nosaltres tenim la pandèmia, però amb millors condicions, perquè ells van passar gana, penalitats, els va quedar el tic de la postguerra. Nosaltres d’aquí alguna cosa s’aprèn, igual que els nostres pares que durant la nostra infància ens remarcaven tot allò que ells van passar malament, crec que nosaltres que hem viscut la pandèmia, si hem aguantat tres anys podem veure què és, no vull equiparar, però hi ha gent que ha perdut familiars, la feina, que no té per menjar, i per això ho comparo. Nosaltres, que tenim una feina, estabilitat, podem tenir un punt de vista, però veient el conjunt de la societat que ho ha passat malament, ho passa i li tocarà passar malament fins que econòmicament i socialment tornem a un estat com el d’abans. Aleshores jo crec que, com diu la Cristina, s’oblidarà, però en si no s’oblida, en el subconscient t’ha quedat que has passat unes situacions d’angoixa, que no hi estaves acostumat.

I si que oblidem perquè necessitem ser feliços, i si ho necessitem només mirem cap endavant. Però en algun moment donat, de cara als fills, a altres familiars i tal, de forma no volguda, segurament que si que s’aplica alguna cosa que hem après o hem viscut durant aquests, jo calculo que portem un any i l’any que ve també tindrem pandèmia. La tendència serà l’oblit però sempre queda alguna cosa.

Cristina: Si, tenim la tendència de mirar cap endavant, i tot el que hem viscut és un aprenentatge però, la gent mirarà cap endavant, i no s’oblidarà. Recordaré tota la vida que vaig estar un munt de temps confinada, que ho vaig passar malament, però que això ja està. No estaré contínuament recordant, espero.

Joan: Jo crec que la gent recordarà més, a nivell d’autònoms, el que la perdut la feina, els ERTE, tot això paral·lelament, per una banda tenim la malaltia i per l’altra la part econòmica i de menjar i necessitats.

 

I no penseu que valorarem més socialment el fet de ser individuals que vivim en societat, perquè ara el confinament, l’aïllament social ha fet que hi hagi una manca de contacte entre nosaltres, gairebé tothom a qui he entrevistat, ho diuen, sobretot les dones…

Cristina: Sí, això si, el contacte amb la gent, crec que quan això acabi, una gran festa, sempre recordant la gent que no ha sobreviscut malauradament. Que si, que el tema social, som cultura, és la nostra cultura.

 

Se’ls ha fet algun homenatge als voluntaris per aquesta tasca ingent, o ho esteu pensant?

Joan: Jo crec que cada dia se’ls fa un reconeixement. Ells ho saben i ho viuen i saben que estan aquí en aquest punt. Ara falta fer un dia, amb unes pastes i el que sigui. Però no ha arribat aquest dia, tampoc no ens podem reunir. Teníem pensat fer una trobada de compartir, perquè implica que ells fan, però també la resta, Protecció Civil si som tots, cadascú dins de la seva professió i àmbit també fa coses.

Era més que un dia de reconeixement, era un dia de compartir experiències, de veure que no estàs sol, o que el voluntari té el recolzament tècnic i polític de l’Ajuntament. No ha pogut ser, però ho saben, i els seus responsables estan en contacte amb la Cristina, cada setmana ens reunim, cada acció que fem es consensua, també durant la pandèmia vàrem estar fent entrevistes quasi a diari, amb videoconferència amb la Cristina i amb el Carcelén i ho sabem, no cal tenir aquest dia.

 

Ens dieu alguna cosa a la gent de l’Ajuntament?

Cristina: Joan, digues algo. Que s’impliquin més.

Joan: Jo personalment crec que estem ben reconeguts, ben posicionats. La part de treball ja la tenim, al final el que a vegades falta és el que diem a la Piràmide de Maslow, el reconeixement i tal, però nosaltres ja tenim el nostre nivell d’autosatisfacció, crec que ho hem fet bé i el següent seria el reconeixement.

Jo sé que a nivell polític es fa el màxim cap a nosaltres com a Unitat Tècnica i als voluntaris, jo no puc demanar més. Ho veig bé. I els altres departaments, igual, et demanen l’opinió. Hi ha les petites cosetes que tu voldries millorar, però és que no puc demanar algo millor. Jo crec que estem molt bé, i molt ben tractats a nivell tècnic-polític, i a més ho sento de cor, no és per quedar bé. Ho sento perquè a vegades mires els ulls, i saps que si poguessin et donarien més, però és el que hi ha. No em refereixo a qüestions econòmiques, al recolzament, al tracte personal i ja no parlo de mi, sinó cap al que nosaltres representem, aquesta part de prestació social. I els voluntaris igual, l’alcaldessa, els regidors, et veuen pel carrer i no faran allò de “no t’he vist”, sinó que es desplacen, et pregunten, s’interessen, això et motiva molt més que un dia et facin una festa. És un dia a dia i ho veus, no és una cosa improvisada, i això nosaltres també ho posem en valor.

 

Companys, moltes gràcies pel temps, les explicacions i la simpatia.

Joan: A tu. I perdona perquè no he fet els deures. (S’havia compromès a preparar un escric sobre què és la Protecció Civil, i en concret a Sant Boi)

 

Que us vagi molt bé, molta salut, cuideu-vos molt i espero abraçar-vos algun dia. Adeu!

Cristina: Això segur! Adeu, Adeu!

What do you want to do ?

New mail

Una resposta a «Entrevistem el Joan Martínez Pallarès i la Cristina Muñoz, parlem de la Protecció Civil: Serveis Essencials.»

  1. Joan, no marxis, que te’n penediràs després… Encara et queda corda… Crec que aquesta entrevista deuria tenir una segona part… No ho has contat tot….

Respon a Antonio Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà.


*