Entrevistem la Cristina Muñoz, regidora del Barri de Marianao i de Protecció Civil.

La Cristina Muñoz, és regidora a l’Ajuntament de Sant Boi des de l’any passat, forma part del Consistori 2019-2023.

Els equips de treball que col·laboren amb ella la coneixen bé, han tingut temps suficient, sobretot al Casal de Marianao, on ella té el seu despatx des de l’inici de la legislatura. I a Protecció Civil, la pandèmia li ha fet fer molta feina per a tota la ciutat.

Però molta gent del col·lectiu de treballadores i treballadors de l’Ajuntament no hi hem treballat, quasi no l’hem tractada o gens, i a sobre amb la crisi sanitària, encara és més difícil coincidir-hi. Ella mateixa diu que perquè no es mou quasi del Barri, tot i així, abans de la pandèmia, se la podia veure pels carrers del Barri circulant en patinet.

Aquesta entrevista ens permetrà apropar-nos-hi, saber com és, descobrir què ha fet fins ara i com li està anat al Barri del qual n’és regidora; Marianao. En una proper article que ja estem concretant ens explicarà com li ha anat a Protecció Civil de l’Ajuntament de Sant Boi.

 

Per començar a presentar-la, hem transcrit el que posa al Portal de Transparència de l’Ajuntament de Sant Boi:

Formació: Graduada en Criminologia i Política Criminal per la Universitat de Barcelona. Tècnica Administrativa Financera per l’Institut Obert de Catalunya, Grau Superior.

Experiència professional: Repartidora de correspondència a Correos y Telégrafos. Tele operadora/Administrativa al centre de control de la Policia Local de Sant Boi.

Aquesta entrevista la vàrem realitzar per videoconferència el dimarts, dia 3 de novembre, pel matí. I com que quan s’expressa, ho fa tant en català com en castellà, moltes vegades comença una frase en una llengua i l’acaba en l’altra, vàrem acordar que la transcripció la farem tal com ella ha parlat.

 

Cristina, com estàs?

Molt bé. La veritat que molt bé.

 

I la teva família, com esteu vivint aquesta situació que s’allarga?

Bé, la veritat és que bé.

Si que no ha estat fàcil, però ni per a mi ni per a ningú.

 

Tinc dos nens que són molt petits, un farà 3 anys. A l’inici de la pandèmia, quan estàvem confinats… a nivell personal, compaginar teletreball amb nens és incompatible. No sé com s’ho feia la resta, però és que és incompatible totalment. Per a mi va ser completament un caos i la conciliació familiar va desaparèixer del tot, no n’hi havia. Jo estava teletreballant o de reunions i tenia els dos nens que també necessitaven atenció i no podia. Al final acabava no prestant atenció ni a una cosa ni a l’altra.

I després el nen gran sí que va tenir una mena de…, no sé com dir-ho, una crisi emocional, per dir-ho d’alguna manera, potser va ser culpa nostra perquè estàvem veient la tele, constantment les notícies del tema de la pandèmia: que si avui tants infectats, que si tants morts, i es va suggestionar. Una suggestió molt brutal pel tema del virus. Ell sentia que les persones que estaven morint eren persones grans, que afectava molt a la gent gran, i pensava amb els seus avis, i se n’anava a la seva habitació i començava a plorar, i deia “Mama, vine… però, Marc, què passa?” i no sabia què li passava, fins que al final vaig trucar per demanar ajut.

Vaig parlar amb la Lluïsa primer, després amb l’Estrella Argüelles i em va recomanar que truqués a la psicòloga que van posar des de la Casa per veure si ens podia ajudar. La veritat és que sí. No va parlar amb ell, perquè és molt petit i potser amb una persona desconeguda, només per telèfon i no sap expressar-se, però sí que em va ajudar molt i em va orientar. Em va dir que estava completament suggestionat pel tema del Covid, i així va ser. Ara està molt millor, no té res a veure amb el que va passar abans, però clar, és petit. És petit, però ho entén. Però bé, ara molt bé!

 

Parla’ns de la teva experiència professional anterior i de la teva formació.

Formació com a tal, mira, primer vaig fer batxillerat, sempre he estat treballant, he estat una nena molt activa, de sempre. He fet molt d’esport, durant 12 anys he fet karate, aeròbic, molt activa, molt activa.

I la primera formació que vaig acabar, sense comptar amb el batxillerat, em vaig treure un curs per fer de monitora d’activitats dirigides a Ortos, una acadèmia de Barcelona que formen a monitors d’aeròbic. Compaginava el fer classes d’activitats dirigides al gimnàs amb la universitat, vaig estar un temps. Després va ser una mica incompatible, perquè els propietaris del gimnàs volien que donés les classes per la tarda i jo per la tarda estudiava… Vaig acabar en una administració de finques i treballant a Correos y Telégrafos los sábados. Nos llamaban los “sabaderos”, porque íbamos los sábados y hacíamos suplencias en agosto y Navidades que dábamos el refuerzo para cubrir las vacantes de los carteros oficiales.

 

Després vaig continuar. Als 21 anys, aproximadament, em va sortir l’opció d’entrar a treballar a Coressa al Servei dels tele operadors de la Policia i no m’ho vaig pensar, perquè era un torn de nit. Al Servei de Policia, en principi, a partir de les 3 de la nit no hi ha molt moviment a la ciutat, a no ser que sigui divendres o dissabte. Aleshores, em permetia continuar estudiant, i com que compaginar els estudis amb treball per regla general és molt difícil, va ser un treball que em permetia estudiar i no m’ho vaig pensar!

Dejé Correos, dejé la Administración de Fincas y me fui a trabajar en el turno de noche de la Policía y acabé la carrera de Criminología y Política Criminal.

 

Llevaba muchos años trabajando en la Comisaría y me puse a mirar qué podía hacer para no perder el tiempo, y me saqué luego el título de grado superior en Administración y Finanzas, que no tiene nada que ver una cosa con la otra, Criminología y Administración y Finanzas, pero como también me llamaba la atención, decidí también hacer el cicló.

 

Què significa ser criminòloga a la vida quotidiana? Se n’aplica alguna cosa?

Jo crec que no. Sí que et dona habilitats. Puc, més o menys, determinar com és una persona, és una anàlisi per sobre. Però exactament la criminologia aborda el que és el delicte en un àmbit multidisciplinari, psicològic, social…

Clar! Tu vas caminant pel carrer i al teu dia a dia no és trobar-te delinqüents. No estàs tot el dia analitzant si… Y puede ser que desde el punto de vista, desde donde estaba como tenía la subida de los informes de Policía, “pues mira, han intentado ocupar esto, o lo otro”, pero tu día normal no es enfrentarte a un delito constantemente, porque lo haga un tercero, me vengo a referir, entonces…

La criminologia també aborda l’estudi preventiu, per evitar que es donin determinades situacions delictives, però no és alguna cosa que puguis utilitzar quotidianament. Necesitas enfocar la carrera profesional y entonces sí que le puedes dar utilidad al hecho de tener la carrera.

 

Quins són la teva missió i els teus objectius?

En termes de missió, jo crec que seria aprendre. Pot ser que soni una mica a utopia, però l’aprenentatge des que naixem, és veritat. I en qualsevol àmbit, a partir de tot allò que aprens, fer-ho teu, pots aprendre moltes coses que pots aplicar a la teva vida, li hem de donar la forma segons els teus ideals i principis. Jo crec que aquest seria el meu lema de missió.

 

I després com a objectius, la feina. Et refereixes a la feina o en general? Perquè, és clar, els objectius a la feina, podríem dir que han canviat, pensant en el meu barri on estic de regidora, i ens estem reinventant. Perquè continuar a treballar la Proximitat, ens hem de reinventar perquè ara no tens contacte amb les persones o no deberíamos tener un contacto de tanta Proximidad.

En general, jo crec que sempre he arribat als meus objectius. Menys un, parlo a nivell personal, jo quan vaig acabar la carrera de Criminologia vaig opositar per als Mossos d’Esquadra, vaig passar totes les proves, menys l’última que era l’entrevista, em vaig quedar just a la cua. Jo volia ser Mossa d’Esquadra, ho tenia molt clar, era el meu objectiu personal. A nivell familiar és que siguem feliços, però això ho vull jo i tothom.

 

A nivell personal el que tenia molt clar era que volia ser Mossa d’Esquadra. Però vaig opositar, em van fer fora a l’entrevista que no vaig passar-la i bé, em vaig quedar embarassada aleshores i l’objectiu canvia.

Perquè, a més, a la mateixa Comissaria aprens molt. És un aprenentatge continu a la mateixa Comissaria, un policia es troba fora, i aleshores amb els nens ja canviava la cosa. Per això et dic, és l’únic objectiu a nivell personal que no he pogut assolir.

La resta, jo crec que ara mateix no tinc un objectiu clar ni específic, perquè ara mateix estem vivint el dia a dia, és el meu objectiu principal, tret que la família estigui bé, és el treball. Tot es focalitza en el treball.

 

Què és el que t’agrada més d’aquesta nova feina com a regidora?

Jo crec que el contacte amb la gent.

Que això també té un altre vessant, perquè pel fet d’ocupar un càrrec polític a vegades la gent desconfia o el primer contacte no és agradable, no sempre. Hi ha vegades que el contacte amb la gent… és dur.

 

Però crec que hem d’intentar que la gent pensi que no deixem de ser persones amb una vida molt semblant amb la resta. I que la intenció d’intentar apropar-te amb ells, és per escoltar-los i fer, en el meu cas, un barri millor per a la gent, on invitem a participar. És important per a què la gent senti el seu barri és seu. “L’Ajuntament ficarà això aquí, Por qué? Porque el Ayuntamiento quiere… no! Pues vamos a hacer un proceso participativo y les diremos qué es lo que queremos en el barrio.

El vessant comunitari és molt important, buscar el bé comú i no l’individual, això per sobre de tot. A més a més, quan un projecte per petit que sigui, surt bé i t’arriben crítiques positives, això ja t’omple.

 

Què t’aportarà aquesta experiència professional/política a la teva vida?

Pràcticament acabo de començar. Porto un any i mig i a més a més, al març la pandèmia. Però insisteixo en l’aprenentatge des de qualsevol punt.

Des de com funciona realment l’administració des de fora, fins que no estàs dins, no ho saps. La gent no sap com funciona l’Ajuntament. Jo tampoc no ho sabia abans, tot i que treballava a la Comissaria, i si que és veritat que no és Ajuntament però està molt municipalitzada, però no és el mateix.

Això, des de com funciona l’Ajuntament, i sobretot, aprendre a parlar en públic.

 

Què és el que et costa més? I que et fa patir més?

Parlar en públic, Encara em costa moltíssim, però una barbaritat!.

De fet, estar en una reunió, on hi hagi el mateix CECOPAL, quan hi haig d’intervenir, encara em poso súper nerviosa, em costa moltíssim, és una passada.

Jo crec que aquesta experiència professional m’ajudarà a trencar amb això, amb la por escènica. Fins i tot, aquesta entrevista m’ho sembla i em fa cosa. Aprendre a superar això, parlar en públic.

 

El que em fa patir és aquesta situació complicada d’ara.

 

Què et fa fer el canvi a la política?

Mira, quan jo vaig començar, per això et deia que jo sempre he estat una mica moguda, feia karate, he estat ballant a la Casa de Sevilla… i amb 16 o 17 anys vaig començar a les Juventudes del Partido Socialista de Sant Boi. He sido una chica un tanto movida.

Sí que és veritat que amb l’agrupació del PSC mai he tingut un paper molt rellevant perquè com que era Secretària a la Casa de Sevilla, portava tot el tema de subvencions, a més a més estudiava, treballava, però sempre he estat lligada amb ells.

Sempre m’ha interessat, tot i que no he tingut un paper rellevant dins de las Juventudes del PSC. Mai m’hagués pensat que comptarien amb mi, la veritat. Sí que a la candidatura passada ja vaig estar a les llistes, però crec que estava a la 18 o a la 19! Saps què passa? Que quan t’ofereixen una cosa així, tampoc saps què et trobaràs. Perquè tu li demanes a un ciutadà: què fa un regidor? I jo crec que no ho saben. Tampoc saps on aniràs a parar un cop estiguis dins de l’Ajuntament, no saps quins àmbits.

No va ser una cosa que vaig pensar… tampoc vaig tenir molt de temps de pensar-m’ho, de si hi vull estar o no. M’han proposat una cosa així, per què no? La política me gusta. Y me gusta trabajar para mi barrio, a la vista está que he estado en muchas entidades y trabajando de forma muy activa, en las Juventudes no, pero en las entidades de mi barrio he trabajado de forma muy activa.

De hecho, junto con la Sílvia Castillo y el Pepe Guevara, montamos la primera castañada en el Barrio de Marianao, y si no… no me quiero arriesgar, pero yo diría que fue la primera castañada a nivel de ciudad que se hizo en la vía pública por parte del Ayuntamiento. Y la organizamos entre la Casa de Sevilla, que estaba yo entonces con los jóvenes de la Casa de Sevilla, la Sílvia Castillo y el Pepe Guevara.

 

Por eso, como siempre me ha gustado mucho trabajar por mi ciudad y hacer cosas a nivel de entidades…, pensé: por qué no? Si es algo positivo lo que me voy a llevar, yo pienso en lo que hace un regidor.

 

I ara, amb la crisi sanitària i l’econòmica, com et fa canviar la perspectiva?

Ha canviat tot moltíssim!

Primer preocupada, no només pel meu barri, per la família que estigui bé, que no vull deixar de costat la meva família.

Però també preocupada per la situació, primer perquè estem vivint una crisi sanitària brutal que no només afectarà a si tens o no tens el Covid, sinó el que parlàvem abans del meu nen, és que emocionalment això tocarà molt.

 

Crec que emocionalment tocarà moltíssim i a la hora de la verdad, me da pena. Porque nosotros somos mucho de la cultura del contacto, del abrazo, y da pena porque esto se pueda perder. El meu fill, el gran que té sis anys, al principi li feia por fer un petó als seus avis. Li dèiem: “Marc, no pasa nada, nosotros estamos confinados, los yayos también, ni les vamos a contagiar nada, ni a ti te van a contagiar”. Es duro esto también! Tú estás acostumbrado a que, sobre todo el mayor, que es muy cariñoso, muy de abrazarte y que esto se pierda, a mí me entristece mucho.

I després en el que derivarà la crisi econòmica, que està completament enllaçat una amb un altra. Perquè si hem d’aturar els contactes i que la gent no se socialitzi més enllà del seu grup bombolla… És complicat, i acabarem de la pandèmia i ens enfrontarem a una crisi econòmica brutal. Fa por, a nivell general, que tu no vols que els teus veïns, des de la situació de regidora, tu no vols que els teus veïns estiguin passant una mala època. Por favor, que acabe ya!

 

És complicat, tot allò que tu tenies pensat: aquests primers mesos que estàs coneixent, ara parles amb la regidora que tu coneixes, que comences a veure què pots fer, què no pots fer, el seu punt de vista que cadascú tenia, todo esto se rompe, los proyectos que tenías se paralizan, reinvéntate! Reinvéntate como estabas aprendiendo y estabas creando tus esquemas. És complicat.

 

Centrem-nos amb la feina al Barri, la teva dedicació és 50% al Barri i 50% a Protecció Civil?

Bé, tant al Barri de Marianao com a Protecció Civil, tengo dos equipazos, porque es la verdad. Tanto el técnico de distrito, Ignasi Delgado, como Pallarès, cada uno en su ámbito son mis manos y mis pies.

No son meitat i meitat, perquè en principi a Protecció Civil, amb el Pallarès estem constantment en contacte i únicament ens veiem el divendres. La resta és Barri de Marianao.

 

Què ens expliques del Barri de Marianao?

El Barri de Marianao és molt, molt gran. Amb veïns i veïnes completament diverses que no tenen res a veure la part nord del barri amb la part sud… és un barri de barris. És completament asimètric socialment, i les necessitats d’una zona no tenen res a veure amb les de l’altra i hem de treure la part positiva d’això.

 

Mira, l’hem dividit l’Ignasi i jo en quatre parts, que aún podríamos dividirlo en 6 o 7, desde la Ronda para arriba sería Norte, Eusebi Güell para Muntanyeta sería otro tramo, y la parte del centro sería desde Ronda Sant Ramon hasta llegar a Joaquim Augé, y desde Eusebi Güell hasta Girona, el resto ya es más la parte sur.

Es complicado, y aún así creemos que lo dividimos en mucho menos de lo que se podría dividir.

Porque Marianao es un barrio de barrios, és un barri de ciutat. Aleshores és complex, però amb complicitat a nivell social, i que no té res a veure en una part del barri amb una altra.

I té moltes coses bones, clar! És un barri que té un potencial brutal, és un barri que té un munt d’entitats i totes actives, totes participen amb el barri. La veritat que molt bé.

 

I durant la pandèmia, què ha passat al Barri de Marianao?

Suposo que com a la ciutat sencera, no? Estem patint les conseqüències de la pandèmia i restaurants i bars ara mateix i centres d’estètica, estan tancats, restauració semitancats. Fa pena passejar pel carrer i veure que ha disminuït l’activitat moltíssim. Cruzamos los dedos para que no lleguen a cerrar porqué lo que da vida a un barrio son los comercios.

Por suerte, la calle Montmany se está reactivando mucho. Al carrer Montmany des del maig fins ara, si no recordo malament, s’han obert 4 comerços i han apostat per Marianao. Veus que la gent vol continuar lluitant, y eso es bueno i sí que es verdad que deberíamos concienciar al ciudadano para que apueste por el comercio de proximidad, porqué si no, se muere. Los barrios, no solo hablo de Marianao, los barrios se mueren. Es una pena.

 

Com us heu organitzat entre els casals?

Considero que estem ben organitzats, els regidors i les regidores de barris compartim les coordinacions de districte. I els tècnics i tècniques també es reuneixen amb la coordinadora, no sé si és coordinadora, o quin nom té l’Odu, que és la tècnica dels tècnics de districte.

La coordinació ha estat molt bona, ens veiem pràcticament cada setmana i compartim les necessitats que veiem de barri i coses que, clar, després cada barri té la seva particularitat, no té res a veure Cooperativa amb Marianao. I aleshores tu has d’adaptar allò que es farà a nivell de ciutat al teu barri. Però la coordinació és pràcticament cada setmana i els tècnics igual, es veuen cada setmana. Jo crec que molt bé.

 

Com us heu coordinat amb els altres Serveis Essencials?

Saps què passa? Que durant la pandèmia ha estat el CECOPAL, i amb aquest, quan es determinava alguna acció era a nivell de ciutat i afectava tot els barris. És a dir, ja no es treballa la Proximitat, i la Policia es destinava a altres incidències del tema de la Covid i si s’aplicava, es feia a tota la ciutat.

Amb la Neteja, igual. Els voluntaris si han de netejar amb aigua amb hipoclorit ho feien a nivell de ciutat. És a dir, totes les actuacions han estat a nivell de ciutat i no dividides per barris. Sí que és veritat que, des que vam començar quieras o no, tú te vas haciendo tu red de vecinos y vecinas que te van comunicando cosas y tú de forma específica le puedes comunicar a la Policía, o al cap d’Àrea, l’Albert Vilatarsana “Escolta, Albert, que aquí a Marianao s’està donant això…” La coordinació a nivell general des dels barris ha anat molt bé perquè s’ha donat resposta a nivell de ciutat.

 

Amb el CAP la interlocució sempre ha estat centralitzada en la Salut González i la Sílvia Vidal, més que res, no per no parlar nosaltres amb el CAP, sinó tenir la mateixa portaveu justament per fer aquí a Marianao ni més ni menys que a altres barris. S’ha fet a nivell de ciutat tot.

 

I a dins de l’Ajuntament, què ens dius?

No he tingut oportunitat encara de conèixer molta gent. Com que estic al Barri, baixo poquíssim a l’Ajuntament. Conec més als conserges, a la Montse que està a l’Ajuntament. Però la relació amb la resta, molt poca, perquè quan des del Barri ens hem de dirigir a un tècnic és l’Ignasi el que parla amb ell.

Ojalá pudiera tener una relación y conocer al resto de los compañeros más. Pero es esto, el estar aquí.

El que us dic és a nivell general, y no me quiero incluir porque es lo que yo veo desde fuera. Que en el Ayuntamiento de Sant Boi hay un gran equipo, hay gente muy trabajadora, que sabe dónde está, que sabe que está en un Servicio Público, y eso es muy positivo porqué al fin y al cabo estamos trabajando para la gente y nos debemos a la gente. Y hay gente muy competente, muchísimo.

 

La pena es ésta, no poder conocer a gente más específica. Pero yo creo que sobre todo es eso, que hay equipazos en el Ayuntamiento de Sant Boi, y que hacen muy buen trabajo y piensan no sólo en su trabajo, en su parcelita, si no que piensan a nivel general de Ayuntamiento que trabaja para una ciudad tan grande e importante del Área Metropolitana como es Sant Boi. O sea, que chapeau por todos, de verdad! Muy contenta de pertenecer a esta gran organización.

 

Com has viscut la crisi a l’Ajuntament des de la direcció política pel que fa a la resposta a l’emergència?

Ahora, todo el mundo lo ve, esto se tenía que haber previsto. Pues no, no se podía haber previsto porque no sabíamos de que trataba todo esto.

Yo creo que las acciones por parte del Ayuntamiento han sido super correctas. Que siempre hemos intentado estar al lado de la gente. Cuando no les llegaban las ayudas, nosotros fuimos los primeros que decidimos dar el paso y, que al principio no era todo a fondo perdido, sabes? Al principio se había hablado que todo el mundo tenia que devolver esos 450 euros que daba el Ayuntamiento. Y luego se decidió que no iba a ser posible, porqué la gente no iba a tener para devolver.

 

Yo creo que ha estado muy bien por eso, porque des de el primer momento se ha decidido que hemos de estar al lado de la gente, al lado del ciudadano, al lado de los vecinos, al lado del comerciante que no sabe qué va a ser de él el día de mañana. Es algo que tenemos muy claro.

 

Luego por otro lado, intentar dar seguridad, que es muy difícil porque todo y la pandemia, el día a día no para y aquel que quiere ocupar un piso no se para a pensar que estamos en pandemia y que la Policía también tiene que salvaguardar sus espaldas para que no entre un contagio en la Comisaría y no contagiar… el día a día no para y dar seguridad. Es muy complicado, pero opino que lo hemos conseguido.

 

Y luego en el ámbito de Protección Civil, yo creo que lo hemos conseguido muchísimo en el tema de felicitar a los niños en el día de su cumpleaños. Cuando vi el primer vídeo me emocioné mucho, un montón. Porque no dejan de ser niños, no? A lo mejor porque enfoco mucho en eso porque soy madre y me fijo mucho en esas cosas, pero esos detalles, la verdad que muy contenta, y ha sido duro!

 

Ha sido duro porque además con toda la información que nos llegaba y que era cambiante completamente. Un día estabas programando para hacer una cosa y al día siguiente ya era otra.

De hecho, mira, hubo un caso, y seré muy breve, cuando ya acabó el estado de alarma, nosotros teníamos previsto abrir los parques, no me acuerdo del día, si era el 22 de junio. Barcelona los abrió 4 o 5 días antes. A nosotros el hecho de abrirlos 4 o 5 días antes no nos dio tiempo a hacer una limpieza, porque claro, de tanto tiempo sin abrir, habían crecido plantes por doquier, y en Barcelona la mayoría de plazas son duras y aquí en Sant Boi, no! Son blandas, no nos dio tiempo a limpiarlo. Pero claro, cómo no ibas a abrir si tienes la presión de Barcelona que ha abierto los parques… luego la gente se quejaba que los parques no estaban adecuados, que había plantes que habían crecido sin control. Recibíamos la presión por el otro lado, y qué hacemos? Eso fue lo de menos, y la verdad que bien. Toda la situación bastante bien.

 

Sobretot això, intentar estar al costat de la gent i intentar donar resposta a la gent i quan una persona t’enviava: “Cristina y ahora esto…” Pues mira, si, o no, o esto va a cambiar, o el Ayuntamiento va a hacer determinada acción. Vamos a quitar la zona azul en el estado de alarma… Sobre todo eso, y estar al lado de la gente.

 

Protecció Civil, quin paper ha jugat durant la pandèmia?

Tenim l’obligació normativa de tenir Protecció Civil pel fet de ser de més de 50.000 habitants. La figura de Protecció Civil de l’Ajuntament és per a les emergències, de la ciutadania, etc. tot i que considera que en determinades emergències, s’ha de donar una resposta a la part vulnerable, la ciutadania en sí, inclòs béns immobles i al medi ambient.

Ha tingut un paper molt i molt important el tema dels voluntaris i després la gestió a nivell de Protecció Civil de l’Ajuntament ha estat en conjunt.

Per exemple, a la Generalitat, Protecció Civil, era el que manava, i d’aquí depenien tota la resta de conselleries. Suposadament, arribaven a uns acords, i d’aquí es traslladaven. Per exemple, Protecció Civil ha decidit que Salut farà “X”.

 

Aquí a l’Ajuntament ha estat el mateix, el que passa és que nosaltres tenim un organisme més petit que és el CECOPAT i cada departament deia: a Salut farem determinada cosa, o a Neteja incrementarem tal… on ens reuníem i explicàvem les accions que podíem fer des de l’Ajuntament.

 

Els voluntaris sobretot han tingut un paper molt important, perquè han estat voluntaris que han volgut treballar per a la nostra ciutat, netejant amb aigua hidroalcohòlica i hipoclorit els carrers, repartint mascaretes, han tingut un paper important. Tanto uno como lo otro, pero sí que es verdad que los voluntarios no dejan de ser voluntarios, esto aún más incrementa el valor, y hay que ponerlos en valor justamente por eso, que quieras o no ellos tienen familia y sin embargo estaban dando un soporte al Ayuntamiento enorme.

 

Què t’ha suposat, com a regidora, la gestió de Protecció Civil?

Siempre digo que aquí el alfa de Protección Civil es Joan Pallarès, y es la persona que me quito el sombrero delante de él y además es reconocido a nivel de la Generalitat. Porque cuando hemos estado en reuniones en Barcelona, etc. todo el mundo lo dice, “Tienes un técnico de Protección Civil que vale oro·, y es verdad. Es conocedor de la norma, es objetivo, siempre sabe lo que hay que hacer en una situación determinada.

 

La verdad supercontenta de tenerlo y de trabajar con él.

 

 

Amb aquesta entrevista comencem a conèixer la Cristina. En un altre article ens explicarà l’àmbit de Protecció Civil, amb quines persones compta, què fan, on són, cap on van, on volen arribar.

 

Gràcies Cristina, i fins aviat!

 

Una resposta a «Entrevistem la Cristina Muñoz, regidora del Barri de Marianao i de Protecció Civil.»

  1. Estic segur que n’aprendràs molt d’aquesta nova etapa a l’Ajuntament, no només des del punt de vista polític, sinó també des del punt de vista personal. Enriqueix-te de totes les persones que t’envolten i aprofitat descaradament d’allò. Creixeràs.
    Personalment, Cristina, desitjo que segueixis sent la persona divertida, simpàtica i amigable que has estat mentre hem pogut compartir espai, temps i experiències.

    Una abraçada!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.


*