Entrevistem l’Àngels, la Montse, l’Alberto i el Clemente: Ordenances. Serveis Essencials

En aquest post trobarem la transcripció de les quatre entrevistes consecutivament. Han hagut de ser realitzades per separat, el motiu és ben clar, no poden deixar la feina ni per un moment tots alhora! En les respostes, tots quatre coincideixen en essència perquè han viscut la mateixa experiència, però paga la pena llegir-los a tots, perquè cadascú hi posa el seu punt de vista, la seva manera d’encarar la vida.

Quan vàrem proposar a l’Àngels fer aquesta entrevista va estar obertament predisposada a realitzar-la, va expressar que necessitaven explicar què han viscut, com els ha anat a tots quatre aquests mesos, que ja era hora que estiguéssim per a ells…

I com que era difícil reunir-los a la feina o fora del seu horari una bona estona per entrevistar-los, ella els ho va proposar a la seva trobada setmanal, es van fer la foto a la Torre del Sol el dilluns 30 de novembre i vàrem fer les entrevistes individualment. Petits matisos, cadascú amb la seva personalitat, més detallada per ser realitzada per separat, però en el principal totes conflueixen i són entranyables.

La primera va ser la Montse Faluya, el migdia del 30 de novembre i per telèfon, la vàrem enregistrar i transcriure. L’endemà l’Alberto Salcedo, també al migdia i per telèfon, el mateix procediment. L’Àngels ho vam intentar, no va ser possible, les interrupcions contínues ho van complicar i finalment, va respondre les preguntes per correu electrònic el 2 de desembre. I el mateix dia 2, al final de la jornada, el Clemente va respondre per telèfon i es va esplaiar explicant-nos com ha anat el confinament, la represa i les seves reflexions.

És llarga perquè són quatre entrevistes i hem preferit no publicar-les per separat perquè són un equip ben avingut i cadascú comparteix amb tots nosaltres la seva experiència. Llegiu-les totes, han estat i són essencials!

 

Àngels Vilaplana – 2.12.20

Àngels, com estàs?

Bé, la meva família està sana, treballen tots, així que les rutines segueixen sent les mateixes, canvia poc, intentant adaptant-me a la nova normalitat.

I la pandèmia, ha afectat al teu entorn més proper?

Mai hagués pensat que una pandèmia ens canviaria la vida d’aquesta manera tan brutal, és com un malson.

Tu has passat la Covid?

No, em van fer el test ràpid, serològic, va ser negatiu, almenys vaig quedar-me més tranquil·la en aquell moment.

Des de quan estàs a l’Ajuntament?

Des de l’any 1998, a Plans d’Ocupació, i d’Ordenança des del 1991.

Recordes el teu primer dia?

I tant, l’única dona ordenança a Casa de la Vila, l’altra estava a la Torre del Sol, vaig sentir-me molt “mimada” tots eren homes, ha ha ha!.

El meu cap, el Sr. Santos, em cuidava molt, i quan es va jubilar el va substituir el Joe, que va ser el meu mentor. Encara el trobo a faltar.

Abans d’estar a l’Ajuntament, on treballaves?

A la Generalitat, al Departament de l’Àrea Territorial i Obres Públiques, com a administrativa.

Què tal la teva feina de coordinar el Servei d’Ordenances?

Gratificant, és un equip molt responsable i compromès amb la feina, tot i que la situació ha canviat completament, penso que l’adaptació a les noves circumstàncies ha sigut satisfactòria.

Crec que si fem pinya, el Departament d’Ordenances funcionarà bé, fer equip i alhora de prestar un bon servei tant als companys com als usuaris.

Què és el que més t’agrada de la feina que fas?

Les persones, saps la satisfacció que dona ajudar als altres?

I el que se’t fa més difícil?

No tenir informació i eines suficients per afrontar el dia a dia.

Què sents en el dia a dia pel que està passant?

Acceptació, una incertesa, i això el dia a dia, i pensar en present.

Com creus que ha evolucionat la situació des de l’inici de la pandèmia fins ara a l’Ajuntament en general?

Molt a poc a poc, però “progresa adecuadamente”, estem evolucionant tots alhora, aprenem i reinventar-nos, a partir d’ara, la innovació és el procés que necessitem per millorar la nostra feina.

La vostra feina d’ordenança d’abans de la pandèmia amb la d’ara ha canviat molt?

Totalment, considero que som una part molt important dintre de la nostra organització. La logística la movem nosaltres.

Quantes persones estàveu fent la feina d’ordenança alhora?

Un parell, sobretot havien de substituir-nos, ja que les demandes telefòniques eren constants, i per la distribució de material per a la prevenció del Covid cada dia.

Has tingut sensació de perill treballant?

Em considero en perill encara, això no és broma.

T’ha costat adaptar-te a aquesta nova situació?

I tant, però quin remei!, mai serà igual que abans.

Pots explicar alguna anècdota del que hagi passat durant la pandèmia?

El primer dia de confinament, quan vaig sortir al carrer pensava que era una pel·lícula de terror, vaig trobar-me només una persona en 10 minuts caminant  i no vaig trobar-me cap cotxe circulant, arribo a la feina i només estava el guàrdia de la porta. Molt trist.

Alguna de més simpàtica?

Una iaia va trucar molt preocupada dient que l’havien trucat de l’Ajuntament per oferir-li ajuda, volia saber si era veritat, ja que estava sola i no obriria la porta perquè tenia por que fos enganyada.

Creus que en sortirà alguna cosa positiva d’aquesta experiència que estem tenint?

Espero que si, de totes les experiències s’aprèn.

Aquests mesos tan difícils, sobretot els primers, amb els teus companys, què tal?

A més de nosaltres quatre, l’equip de Casals ens van donar suport, volia donar-les gràcies perquè és un bon equip.

I ara, emocionalment com et sents?

Ara positiva, es veu la llum al final del túnel.

Què passarà quan tornem tothom a l’Ajuntament?

Crec que no tornarem tots.

Hi ha alguna cosa que no t’hagi preguntat i que vulguis dir-nos a la gent de l’Ajuntament, els companys que et llegiran en aquesta entrevista?

Trobo a faltar els companys, sabem que està promocionant el teletreball, però no podem donar un bon servei, si no hi ha una persona de cada departament almenys per poder atendre trucades i atendre visites presencialment.

Nosaltres amb les mesures de seguretat, i respectant l’espai del company, hem treballat presencialment des de el primer dia.

I molta salut a tothom.

Moltes gràcies!

Moltes gràcies!

 

Montse Faluya – 30.11.20

Montse, com estàs?

Ara ja bé. Hem passat una temporada una mica estressada, però bé, ara ja estem més o menys bé.

Des de quan estàs a l’Ajuntament?

A la primera planta com a ordenança, des del novembre del 2018. A l’Ajuntament vaig començar el 2015. Primer vaig estar als casals, després vaig passar als col·legis, i ara finalment ja estic aquí a l’Ajuntament, a la primera planta, i he passat bastantes temporades a la Torre del Sol.

Què tal la teva feina d’ordenança a la planta primera?

Perfecta, és entretinguda. Hi ha moments que hi ha molt enrenou, molta feina que ve de cop, altres moments que és més tranquil·la. Però realment és entretinguda, fas de tot una mica, des d’anar a recollir i portar coses, arreglar coses, atendre la gent, molt bé la veritat.

Què és el que més t’agrada de la feina que fas?

A mi m’agrada el tracte amb la gent. D’aquí de la Casa, perquè estem aquí, i també, quan soc a la Centraleta fent una substitució, agafar les trucades, respondre la gent, ajudar-la, tot això.

I el que se’t fa més difícil?

El que es fa més difícil és no saber respondre algunes situacions o preguntes que et fan. Perquè la gent comença a explicar-te coses i clar, a vegades és dur el que t’expliquen i derivar la gent… i veus que no hi ha solucions o és molt complicat, i això afecta una miqueta.

Abans d’estar a l’Ajuntament, on treballaves?

Jo treballava en una multinacional alemana-americana, la Henkel, i estava en el Departament de Facturació i Atenció al Client, a Reclamacions. Després vaig estar a Compres i tractava amb els transportistes, donava suport als comercials i a compres a l’estranger. Feia moltes coses allà.

I a la pandèmia, ha afectat al teu entorn més proper?

A la meva mare. Va tenir un petit ictus, i la van portar a l’hospital, al Broggi de Sant Joan Despí, i allà, al mateix hospital va agafar el Covid. Ha estat bastant dur, perquè després la van enviar a Hospitalet, i allà va passar més d’un mes que no la podíem veure, costava molt que et diguessin com estava, molt poca videoconferència per poder-la veure, i això és el més dur.

Gràcies a Déu, ara està bé. No l’ha afectat massa, una mica de mal de cap i això, realment no ha tingut una Covid forta i ara està a casa ja, però clar, està sola i és una mica complicat estar pendent d’ella les 24 hores.

Tu has passat la Covid?

Jo no. No. Perquè quan estàvem amb ella no la tenia i com que l’ha agafat a l’hospital i va passar més d’un mes allà, ens van dir que ja no hi havia problema de contagi ni res, perquè ella ja va passar l’etapa.

Què sents en el dia a dia pel que està passant?

El primer de tot és el descontrol general que hi ha. La gent està molt perduda, no sap què fer, les notícies un dia et diuen una cosa, un altre una altra. No sabem com reaccionar depèn de quines coses i llavors costa que la gent sigui responsable de tot això. Jo crec que el més complicat és la responsabilitat de la gent i no són conscients del que realment afecta això.

Aquí, a l’Ajuntament, vivim situacions difícils en les trucades, la gent vol que li contestem coses que no sabem, que desconeixem, no tenim massa informació tampoc i al final tothom truca a l’Ajuntament, per a tot.

Com creus que ha evolucionat la situació des de l’inici de la pandèmia fins ara a l’Ajuntament en general?

Jo crec que la gent és més conscient que ha de teletreballar, però per una altra banda si tots teletreballen, nosaltres els que estem aquí, ens trobem una mica perduts, a l’hora de reubicar les preguntes i les consultes. A vegades et trobes que no hi ha gent per preguntar-li alguna cosa en concret. Contactar és difícil, perquè els telèfons o comuniquen tot el dia o no hi ha manera de poder-hi contactar.

Acostumar-nos una mica i canviar el xip, que la gent et torni a trucar, a preguntar… tenir més paciència del que normalment es tenia, i més empatia amb la gent.

La teva feina d’ordenança d’abans de la pandèmia amb la d’ara ha canviat molt?

El que és a la primera planta, venen moltes més coses a fer. Com que hi ha la gent teletreballant, hem de fer coses que abans no fèiem, una mica de secretària, de jardinera, d’informàtica, una mica de tot. Sobretot al principi, perquè ara més o menys hi ha gent, al principi que estàvem sols el policia i dues persones aquí, no hi havia ningú més a tota la Casa.

Havies d’anar fent tot el que anava sortint. Això va ser un trasbals fort, perquè no donàvem abast a res, entre el telèfon i totes les coses que anaven sortint i havíem d’anar fent, va ser una mica estressant.

Quantes persones estàveu fent la feina d’ordenança alhora?

Dues, perquè una persona sola era impossible. El telèfon eren les 7 hores constantment. Era penjar una trucada i n’entrava una altra, i preguntaven de tot!. Fèiem la feina de Centraleta. També fèiem la feina de l’OMAP, perquè tampoc no hi eren. Dels d’Informàtica perquè els ordinadors estaven sense engegar, en estar teletreballant, i no funcionaven els ordinadors. …I ara ves i troba això, i no funciona i canviar-ho. Una persona sola aquí és impossible, el telèfon era continu, era impossible fer la resta de coses.

De quan vas començar a fer d’ordenança, què et va semblar el primer dia?

Coneixia l’Ajuntament una mica perquè ja havia estat als casals i als col·legis, tenia una mica d’idea, però la forma de treballar aquí no tenia res a veure. Es repartia més la feina, hi havia més gent i feies més coses de substitucions i sobretot la Centraleta, que t’hi poses i és continu les trucades, estàs més amb la gent, resols més preguntes i consultes. És més agraït en el sentit que estàs amb més gent que no estar en un col·legi. Bé, al casal també estàs molt amb el treball de la gent. Però aquí fas més coses.

Apart d’estar atabalada, has tingut sensació de perill treballant?

Jo no. Jo particularment, no. Perquè estàvem dues persones amb els EPI, la distància, jo he estat molt tranquil·la.

T’ha costat adaptar-te a aquesta nova situació?

Personalment per fer les coses i posar-les al dia, no.

El que m’ha costat ha estat a l’hora de treballar que et trobaves que no sabies, com una mica penjada, que la informació que teníem no era prou com per poder atendre la gent. O sigui, buscar telèfons que a lo millor no teníem, o informació que no sabies on poder trobar-la… passar la nota, hi havia canvis que no sabies on s’havien fet. Preguntaven per gent que no sabies com comunicar-t’hi. Ha estat això, que no teníem prou comunicació, informació exacta.

El primer dia van tenir informació, però l’OMAP entre que no l’agafaven, estava col·lapsada… ens preguntaven a nosaltres tot. Necessitaven un lampista…, i sobretot de la Diputació, del SEPE, de la Seguretat Social que no agafaven mai el telèfon, tothom anava de bòlit… i era estressant perquè eren bronques contínues perquè la gent s’enfadava perquè no podia contactar amb ningú.

Emocionalment, i d’estrès, la gent que es trobaven sola. Eren coses de les assistentes socials, que no podien trucar i necessitaven el menjar i que no podien contactar, perquè ha sigut un boom això! I clar, et trobaves que la gent es desfogava amb nosaltres en el sentit que no podien fer res, però nosaltres no podien fer res tampoc. Ha sigut dur per això. Emocionalment ha sigut dur perquè ens han passat moltes coses, els problemes de la gent, i quan despenges tu, és a tu qui et toca, no?

Pots explicar alguna anècdota del que hagi passat durant la pandèmia?

Apart que has de buscar lampistes… El més fort em va passar amb una senyora que va trucar que se li havia mort el iaio i el tenia a casa, i no sabia què fer amb el iaio. No sabia a qui trucar ni què dir, ni sabia el telèfon dels metges, ni res. Estava tan nerviosa que al final li vaig dir si el tenia assegurança a algun lloc tipus Ocaso, Santa Lucía, i llavors la dona hi va caure, i va dir: “Ai, sí, sí…!” I li vaig dir que truqués al servei que tenen de funerària i que segur que li dirien què fer. La senyora estava super nerviosa, la vaig intentar calmar, i ella anava dient “que faig amb el meu avi que està aquí mort?” En aquell moment no sabia com dir-li a la senyora, no es preocupi, truqui… i ella deia: “Ai, nena, la funerària està oberta?” I li vaig dir: en aquest cas si, potser és l’únic que estigui obert, la resta no, però la funerària… Va ser una mica fort!

Alguna de més simpàtica?

Moltes del tipus, se m’ha trencat la nevera i ara què faig: una senyora que se li havia trencat una rentadora i demanava si l’Ajuntament podia ajudar donant-li una rentadora perquè no podia anar a cap lloc. D’aquestes, moltes.

Creus que en sortirà alguna cosa positiva d’aquesta experiència que estem tenint?

Suposo que ens prendrem les coses d’una altra manera, tindrem més cuidado segons quines coses. L’empatia i la paciència amb la gent, suposo que també. Però per una altra banda penso que molta gent, la paciència, l’ha perdut. Crec que molta gent es posa nerviosa de seguida i si no li contestes al moment et tornen a trucar enfadats… Va d’una punta a l’altra, no hi ha un punt mig, hi ha gent que diu “mira, que pase lo que pase” o una altra que diu: “qué pasa aquí que no…” És la meva sensació.

Aquests mesos tan difícils, sobretot els primers, amb els teus companys, què tal?

Molt bé, la veritat és que molt bé. El Servei d’Ordenances només hem estat els quatre perquè els altres pels rangs d’edat no han pogut venir. Els quatre que hem estat hem fet una pinya, ens hem ajudat en tot, i ens hem substituït quan feia falta. Alguna vegada que tenies una trucada una complicada, perquè no li arreglaven cap problema, t’esbroncaven i llavors s’hi posava un altre per poder refer-te.

Hi ha alguna cosa que no t’hagi preguntat i que vulguis dir-nos a la gent de l’Ajuntament, els companys que et llegiran en aquesta entrevista?

La pandèmia com que va ser d’un dia per l’altre, ens vam trobar amb tot sense resoldre des del primer dia que hem estat aquí, hem passat una temporada bastant forta d’emocions i desitjo que no torni a passar i si torna a passar, que sigui tot una mica més elaborat, que no passem pel mateix. Ara ja hem après de la situació i tenir una mica més de comunicació, no trobar-nos tan perduts nosaltres a l’hora de poder donar una informació o contactar amb alguns.

Suposo que falta organitzar aquesta comunicació perquè d’un dia per l’altre desapareix tothom, teletreballa o estan a casa perquè no es podia venir, i nosaltres ens vam trobar aquí i no sabíem a qui comentar coses que ens trucaven i demanaven, molt específiques. Haver deixat un lloc o una persona, depèn de quin departament, com a suport, perquè no sabem on traslladar-la, per donar informació a la gent que ens trucava. Hi havia contacte de cada àmbit, teníem una llista, però tampoc podies contactar segons amb qui, després enviàvem e-mails, però al començament entre que tothom trucava, es posava nerviós… Ens va faltar això, no sabíem per on anar moltes vegades ni sabies que contestar, intentaves fer el millor possible, però no hi havia manera de trobar la gent i va costar una mica.

I ara, emocionalment com et sents?

Jo bé, jo soc molt positiva i tot el dolent ha passat ja i ara si ho haguéssim de fer, ho faríem d’una altra manera suposo i el que vam trobar de fallo nosaltres mateixos ho diríem perquè no tornés a passar: va faltar més gent al telèfon, o gent on comunicar, o saber cada departament a qui trucar per resoldre preguntes o treballs. D’això hem hagut d’aprendre’n tots per sortir de nou. Esperem que no torni.

Vaig tenir un accident de moto i he estat de baixa quasi tres mesos. Vaig sortir de la pandèmia aquí dintre i vaig agafar la pandèmia de l’accident de moto: em van donar un cop per darrera en una rotonda i em fer bastant de mal. Gràcies a Déu no ha passat res però va ser molt forta, si. Jo vaig agafar la baixa el 6 d’agost, em faltava una setmana per començar les vacances, i vaig tornar el 5 de novembre. L’esquena encara la tinc una mica tocada, a poc a poc, i ara quan comencin a poder fer massatges aniré algun lloc per descontracturar-la, em fan mal els peus, els genolls, el colze, el cap el coll, se’m va trencar el casc. Em va dir el metge que havia tingut molta sort de no matar-me, així de clar m’ho va dir. Per això et dic que ara soc molt positiva i veig la part bona de tot, perquè la vida et canvia en un segon!

Què passarà quan tornem tothom a l’Ajuntament?

Quan tornem tots serà perquè la situació ja estarà estabilitzada, que ja haurà passat tot, i suposo que el primer que farem és una abraçada, un petó i contacte físic, si us plau! Crec que el que emocionalment més ens falta ara: és abraçar, i més jo. És el que més trobo al faltar, la gent que més tractes, una abraçada quan la veus, coses d’aquestes són les que més es troben a faltar. I estarem estona abraçats tots.

Moltes gràcies!

Moltes gràcies a tu per tot! Adeu!

 

Alberto Salcedo – 1.12.20

Alberto, com estàs?

Bien. Estoy bien.

I la pandèmia, ha afectat al teu entorn més proper?

No. Si, pero no.

A ver, ha sido leve, yo he estado en casa algún día y así. Algún familiar. Pero todos están bien.

Tu has passat la Covid?

Que yo sepa no.

Des de quan estàs a l’Ajuntament?

Hace 30 años.

Recordes el teu primer dia?

Levemente, sí. Yo empecé de jardinero, y en el primer día recuerdo que fue en los Jardines de Torre del Sol, ahí hubo una pequeña charla para ir conociendo un poco como iba la organización y como eran las cosas. Y allí estuve unos 15 años.

Abans d’estar a l’Ajuntament, on treballaves?

Antes tenía trabajos esporádicos en el Carrefour y sitios así. Años ha.

Sempre has estat fent d’ordenança a la Torre del Sol i a l’Ajuntament?

No, por problemas de salud me cambiaron a lo que soy ahora, tenía 45 años, si no recuerdo mal. Desde los 45 hasta ahora, de conserje.

Què tal aquesta feina de conserge, t’agrada?

Sí, sí.

Què és el que més t’agrada de la feina que fas?

Es variada, es un poco de todo. Tratas con la gente, les tienes que orientar, ya sea en la centralita o en el mostrador. Es un trabajo variado, está bien.

I el que se’t fa més difícil?

Hombre, lo más complicado son las preguntas que hacen los ciudadanos que son difíciles de responder.

Què sents en el dia a dia pel que està passant?

Durante la pandemia lo que ha sido más duro fue durante el confinamiento, que estábamos trabajando aquí solos los conserjes. Eso fue lo más duro, porque el teléfono echaba humo. Entonces sí que era complicado responder a todo. A todo, sin tener muchos medios ni mucha información. Pero, vamos, salimos del paso.

Com creus que ha evolucionat la situació des de l’inici de la pandèmia fins ara a l’Ajuntament en general?

¿En cuanto al trabajo? Bueno, quizá ahora se ha ido facilitando un poquito más. Al principio era más pesado, no había personal, y ahora se van incorporando y ya hay gente a la que puedes consultar.

Lo complicado es saber quién está en cada momento, porque a veces lo hacen presencial, otras en casa. Ya sé que es complicado, pero bueno, es un poco más fácil cuando tienes compañeros para poder preguntar.

La vostra feina d’ordenança d’abans de la pandèmia amb la d’ara ha canviat molt?

No, el trabajo básicamente es el mismo: Lo que pasa es que las cosas van cambiando, lo que son correos internos y este tipo de cosas con la pandemia supongo que ha evolucionado y ahora me imagino que lo pasan por Informática y no hace falta imprimir tanto, ni hacer tanta… eso parece que va a menos, ¿no? Lógicamente, porque siempre que se puedan escanear las cosas y eso, pues, en ese sentido sí que van cambiando.

Has tingut sensació de perill treballant?

No. Una vez tuve un conato, pero no pasó nada. Bueno, había un chico, que yo entiendo un sin techo, pero que quería hacer cosas, que no…, evidentemente no podía consentir.

T’ha costat adaptar-te a aquesta nova situació actual?

Bueno, un poco. El hecho de no poder salir de casa y demás, siempre condiciona. Te condiciona un poco, ¿verdad? O los fines de semana no poderte mover al son que uno quisiera. Eso condiciona.

Pots explicar alguna anècdota del que hagi passat durant la pandèmia?

Por ejemplo, recuerdo el caso de una señora que llamó porque su vecina, una mujer octogenaria, se le había estropeado el calentador. A ver, la gente oía que había tantos tipos de ayudas que entendió que aquí le podíamos llegar a arreglar el calentador. Yo entonces me quedé pensando “eso no va por ahí”. De esas ha habido muchas.

Creus que en sortirà alguna cosa positiva d’aquesta experiència que estem tenint?

Hombre, la verdad es que con tanta gente que fallece, es difícil. Supongo que sí, que con el tiempo te quedarás con lo bueno. Pero que se ha llevado mucha gente por delante y eso es complicado.

Aquests mesos tan difícils, sobretot els primers, amb els teus companys, què tal?

Bien. Con mis compañeros, bien.

I ara, emocionalment com et sents?

Bien, bien. Si. Excepto algún problemilla en casa, pero vamos… Por lo demás, bien.

Què passarà quan tornem tothom a l’Ajuntament?

Yo no creo que vuelva todo el mundo al Ayuntamiento. No, no lo creo.

No lo creo porque, a ver, no por nada en especial, si no porque parece que esto de teletrabajar en Europa es bastante habitual y es probable que aquí también se haga. Yo, lo que oigo. Parece ser que esto, no es sólo porque haya una pandemia, es que se puede hacer, y es posible que haya gente que se lo permitan porque su trabajo sea compatible con eso.

Hi ha alguna cosa que no t’hagi preguntat i que vulguis dir-nos a la gent de l’Ajuntament, els companys que et llegiran en aquesta entrevista?

No, no. Así que se me ocurra ahora, pues no.

Moltes gràcies!

De nada.

¡Cuídate! ¡Adiós!

Igualmente. Adiós, hasta luego.

 

 

Clemente Jara – 2.12.20

Clemente, com estàs?

Jo estic molt bé. De salut, molt bé. La meva família també estan bé.

I la pandèmia, ha afectat al teu entorn més proper?

No. Bé, els veïns, hola i adeu, no ho sé. Penso que bé.

Tu has passat la Covid?

A mi em van fer la prova, aquí a l’Ajuntament, i em va dir la doctora que l’havia passat, que em donava positiu. El que passa és que cada hivern em constipo, amb mal de cap, etc., però això que diuen de malestar general per estar al llit, no. Em va sortir positiu, que havia passat el Covid, però no me’n vaig enterar.

Des de quan estàs a l’Ajuntament?

Des de l’any 1991, el 15 d’abril, ara porto 29 anys.

Recordes el teu primer dia?

Si, jo venia d’administratiu del Parellada, que era municipal, del Patronat d’Esports. El primer dia vaig començar amb l’Antonio de la Cope, ara es jubilarà, i també el Prieto que està a les Brigades. Tot molt bé. Jo recordo companys molt bons i quan ens veiem sempre ens saludem com si fóssim família. Quan he anat amb el Paniagua amb cotxe a ajudar aportar coses, quina alegria veure l’Antonio, veure’l feliç i content! I l’Antonio Prieto quan ve a arreglar alguna cosa a la Torre de l Sol, també. Recordo sempre aquests dos companys.

Abans d’estar a l’Ajuntament, on treballaves?

Mai no he treballat fora. També recordo que vaig treballar amb la Isabel de l’OMAP fent padrons. Em va contractar l’Ajuntament per fer padrons pel carrer i pateábamos mucho la calle, i havies de trucar a cada porta, donar-li el llibret, ajudar si calia a omplir i després anar a buscar-lo. Aquesta va ser la primera tasca i a partir d’aquí ja vaig començar a l’Ajuntament.

Aquests últims anys has estat fent d’ordenança a la Torre del Sol i a l’Ajuntament?

Sempre fent de conserge. M’ha dit molta gent que he tingut sort de treballar a l’administració pública, perquè si treballes a una empresa privada hi ha molts cacaus amb els companys, normes, i aquí penso que no. I és una alegria de treballar en el sector públic perquè això no passa, dies personals, dies de vacances que te’ls pots partir…

Què tal aquesta feina de conserge, t’agrada?

M’agrada molt treballar amb la gent. És lo meu.

Què és el que més t’agrada de la feina que fas?

Tot una mica, és un poti-poti. M’agrada agafar el telèfon, m’agrada molt parlar amb la gent, amb els companys, si haig de substituir l’Àngels hi vaig, o si haig d’anar a repartir coses a Can Jordana. Ara reparteixo molt poqueta documentació. El tracte amb la gent, sempre tenim un chascarrillu quan vaig al Núria, o a Personal: “Ai, com va?…”

I el que se’t fa més difícil?

No, res. Perquè quan comences et poses les piles i has de treballar, has de fer la feina ben feta, no se’t fa difícil. Et dic una cosa, no és que treballi a la meva, però és que quasi jo soc el cap, perquè faig la meva feina, i si en algun moment l’Àngels m’ho ha de supervisar m’ho diu, però hi ha com una llibertat adquirida perquè la feina surt. No se’m fa difícil fer-la. Clar, si un dia vens de casa amb algun problema de salut a la família… No se’m fa difícil.

Què sents en el dia a dia pel que està passant?

Hi ha gent que diu que no, jo sí que tenia por. Por a contagiar-me.

Quan sortia, no hi havia ningú al carrer! I jo recordo a la plaça de Catalunya que els Mossos d’Esquadra, a mi no em van parar mai, però paraven a molta gent. I la Policia Local també. Era una sensació com estar a l’edat mitjana, no veies a ningú. Una sensació: “la gent s’ha mort, o què ha passat?” Era una sensació molt rara.

I una mica de por pel tema contagis, perquè no sabia què contagiava. Després, anaves, feies la feina i quan tornava a casa també, com que tinc la meva mare gran, amb 87 anys, jo recordo d’anar a la dutxa, i tota la roba a la rentadora!. Això, sí, i rentar-me les mans, i el meu germà em mirava i em deia: “Tete, ¿como ha ido el día?” Bé. I jo sempre soc molt besuquero no donar besitos a la meva mare… Era una sensació molt forta.

Com creus que ha evolucionat la situació des de l’inici de la pandèmia fins ara a l’Ajuntament en general?

Home, ara es veu més vidilla. Hi ha més gent treballant. El que penso és que hi hauria d’haver hagut més gent, perquè nosaltres quan vam començar teníem de fer de tot: obrir ordinadors, perquè estaven teletreballant a vegades els d’Informàtica no hi eren; ves a la Torre del Sol, a regar les plantes, que no s’assequin…

Si nosaltres vam venir amb mesures de seguretat, per què no va venir gent de cada departament a controlar una mica? …estàvem perduts. Això sí que ho he trobat a faltar.

Però ara m’agrada l’evolució perquè veig gent. Està més viu l’Ajuntament, encara que sigui a mig gas, perquè no estem al 100%. La relació humana s’ha de veure. L’ordinador és molt bo perquè podem fer molta feina, però el tracte humà, el veure els ulls, perquè tens la boca tapada per la mascareta, però la salutació, hola, adeu, bona tarda, això és molt important, la interacció física amb la gent. I ara, molt bé, perquè veig més gent.

La vostra feina d’ordenança d’abans de la pandèmia amb la d’ara ha canviat molt?

Quan van decretar que el dilluns de març ja no veníem, l’Àngels, va ser la primera i com que venia sola, el telèfon des del primer dia i durant el confinament, era un cacau. Llavors van decidir que hi hagués dues persones, i venien a les 9 i sortien a les 14.30, i combinaven les trucades i si havien d’anar a Can Jordana a portar papers, s’hi anava. O s’havia d’obrir la Torre del Sol perquè s’havien de posar les mampares, hi anava jo o qui fos. La Centraleta, durant el confinament, la teníem a l’Ajuntament, s’atenia des de la primera planta. Ara ens ho tornarem amb un Policia des de la Comissaria de 8 a 12, i després ens quedem el telèfon nosaltres. La Centraleta és movible físicament d’un lloc a un altre.

Ara estem sempre dues persones a la primera planta de l’Ajuntament, perquè com que l’Àngels s’ha de moure molt: ha de parlar amb la Marta, o s’han d’obrir portes, el que sigui, el primer pis no es pot deixar mai sol, llavors la Montse fa d’acompanyament quan l’Àngels ha de fer sortides. La Montse i l’Àngels estan a la primera planta i jo i l’Alberto estem a la Torre del Sol. I quan hem de substituir l’Àngels quan surt, hi anem un de nosaltres.

La complicació que tenim sempre és que quan mous una persona, el lloc queda buit, i se l’ha de substituir perquè la seva tasca se segueixi realitzant. La gent no ho comprèn, diuen que som molta gent, però som un formiguer que cadascun té una tasca. Diferent dels administratius, que si una persona no ve, demà pot seguir la seva tasca com l’ha deixat. No, és com un riu que és viu, no es pot deixar amb comportes.

Ara tenim l’Andrés que ve d’un col·legi, de suport que fa tasques d’OMAP, i també tenim el Nacho que l’han contractat, que fan tasques d’OMAP i de reforç a la Torre del Sol, i tots dos també agafen trucades.

Jo estic assignat a la Torre del Sol, estic moltes hores a la Centraleta, però si a mi em mouen s’hi ha de posar un altre. Per això, quan ve algú nou, sempre la instrucció màxima és que aprengui ràpid la Centraleta perquè la pugui agafar. Perquè és com la Biblia, no es pot deixar. És com una persona viva, per la quantitat de trucades de la gent, no podem tancar. Aquí a la pandèmia la Centraleta hervía. Jo recordo de portar-me de casa Aquarius perquè la boca et quedava seca, fèiem pauses i jo descansava i s’hi posava un altre, la gent trucava i ens faltava molta informació, la resta de la gent tenia la línia ocupada…

La Centraleta, jo crec que és un pilar bàsic en un Ajuntament, i a vegades no la veuen així. No es donen compte que l’hauríem de mimar i quan hi ha canvis de persones, gràcies a tu ho sabem, però si no informessis tu, ningú t’ho diu, falta coordinació de controlar quan algú es mou. Que no és per xafarderia, però ho haig de saber per passar les trucades. A vegades t’enteres que algú s’ha mogut de lloc o fa una altra tasca per una persona del carrer que t’ho diu: “Perdoni es confon, aquesta persona no ho porta”, i et quedes de pasta de moniato perquè ho saps per una persona de fora abans que per un company que està allà. T’emprenyes una miqueta. Falta una mica de coordinació d’això.

 

Actualment, jo segueixo fent la meva tasca, la mateixa. Abans com que tothom estava al seu lloc, donàvem més sobres interns, i ara ha baixat el nivell de treball de donar documentació. No surt la documentació interna que sortia abans de la pandèmia, perquè hi ha molta gent teletreballant encara.

Has tingut sensació de perill treballant?

No, només quan anava pel carrer, llavors sí, després quan estava dintre de l’Ajuntament, parlo del principi de la pandèmia, com que estàvem només dues persones, no estava solet, dons estava molt bé. I després quan ja vam començar a obrir la Torre del Sol, hi havia gent.

Jo penso més en el carrer, és un espai obert, i no sabies si en un moment et podies contagiar, deien que en un lloc obert no et podies contagiar, però com que eren els primers dies de la pandèmia… Però perill dins de l’Ajuntament, no.

T’ha costat adaptar-te a aquesta nova situació actual?

No. El que sí que faig i potser soc molt exagerat, jo netejo cada dia el meu ordinador, le meto un toque de alcohol cada día, i portem cadascú una diadema particular, perquè abans era compartida i l’havíem de netejar cadascú. Ara ho tenim perquè ho vam comentar, i de seguida la Marta Nicolau van comprar diademes per a tots.

Jo cada dia netejo les tecles de l’ordinador, la meva tauleta, el ratolí i també la meva cadira. Encara que tenim dues cadires, a la meva hi he posat el meu nom, i una altra de comodí, aleshores els companys diuen “és la cadira del Clemente”, i agafen l’altra. Jo netejo cada dia, ho tinc clar, Ara t’estic parlant sense mascareta perquè estic en un lloc sol i quan parlo per telèfon, si no hi ha gent me la trec, per parlar millor.

Pots explicar alguna anècdota del que hagi passat durant la pandèmia?

La gent quan telefonava a l’Ajuntament estava molt tensa, se li notava a la veu i volia una resposta ràpida al seu problema, per exemple, del padró, o una ajuda econòmica o una velleta que havien de portar-li el dinar a casa. No, cap que jo recordi.

La gent amb molta tensió però educadament. Perquè jo, quan parlo a la Centraleta, jo parlo bé. Quan alguna persona puja una mica el to, dic, “Eh! Perdoni, estem parlant. El problema, si hi és, jo li passaré la trucada, però tranquil·litzi’s”. Perquè igual que jo els parlo bé, vull que em parlin bé. La gent s’hauria de tranquil·litzar, perquè lo de la pandèmia haurà de passar, però encara la tenim i estem coixos, hi ha gent molt empipada amb l’Ajuntament que no agafem trucades. Nosaltres les agafem totes, vivim en una població molt gran, i la gent truca! És el primer lloc, no som Generalitat, som Ajuntament, és la primera via de contacte pel ciutadà.

Aquests mesos tan difícils, sobretot els primers, amb els teus companys, què tal?

Molt bé. Perquè fèiem torns i després també teníem setmanes de descans o dies. I tallaves el rotllo, perquè a mi, francament, haig de venir a treballar però no et feia gràcia la primera setmana. Jo a l’Ajuntament m’ho he passat molt bé, em feia més por quan estava al carrer.

I amb els companys molt bé, perquè comentàvem jugades, o de la família, o de no podré anar de viatge, no podré anar a Extremadura aquest any… Amb els companys no tinc problemes.

Jo soc una persona molt adaptable, soc una mica xiclet, no m’agrada que me pisen, porque entonces soy como una hormiguita que te saca antenas. Soy un poco caracol, que le gusta ir muy despacio, lo admiro porque va despacito pero va con una guía. Yo no soy una cabra, me considero caracol, voy despacito y me gusta mucho observar, me quedo mucho con las cares, soy un poco psicólogo, cuando entra una persona y hablo dos o tres minutos: ¡Ui, esta persona tiene carácter!. I per telèfon igual.

I ara, emocionalment com et sents?

Jo molt bé, no tinc problemes. Jo vinc a treballar: m’aixeco, vinc a treballar, quan acabo la meva jornada penso que la he fet bé i desconnecto i ja està, fins al dia següent. Dormo molt tranquil d’haver-la fet bé. No és per tirar-me flors, però és així.

Creus que en sortirà alguna cosa positiva d’aquesta experiència que estem tenint?

Penso que la gent no podem anar tant individualistes com hem viscut abans, això d’anar cada un per la seva banda, no. Hem de parlar molt, hem de seure i parlar de fer cosetes. Ara hem de controlar tot millor. La gent ha de parlar més, s’ha d’asseure a parlar. L’individualisme de la persona en si, això ja s’ha acabat, vivim en un món globalitzat i hem d’estar connectats, per via internet, però també via presencial, parlar, parlar i parlar.

Què passarà quan tornem tothom a l’Ajuntament?

Podríem fer una festeta! Quan diguin que ja s’ha acabat tot, tenim vacuna, i podem… igual hem d’anar encara amb mascareta, perquè diuen que no la podem treure…

Però a mi m’ha fet angoixeta quan se n’han anat companys que s’han jubilat i li he posat “Bueno, que te vaya bien” i no els hi he pogut dir res perquè ja estaven a casa. Jo penso que la connexió entre persones, avui, s’ha de donar el 100%, no podem fer coses soletes, no. S’ha de parlar molt i consensuar tot amb la gent del meu voltant.

Hi ha alguna cosa que no t’hagi preguntat i que vulguis dir-nos a la gent de l’Ajuntament, els companys que et llegiran en aquesta entrevista?

Penso que molt bé, jo m’ho passo pipa. De veritat.

Penso que la gent tenim d’estar agraïts, igual algú està rebotat, i quan venim a treballar és una alegria. Quan t’aixeques al matí, obres la finestra, jo vinc a la matinada i comença a sortir el sol, i la lluna que se’n va, quina alegria de donar-li gràcies a Déu o a qui sigui, cadascú el seu pensament religiós, per estar viu, per estar en companyia, per donar gràcies perquè vens a treballar, estàs bé de salut, trobaràs companys i que ho vas a passar bé, i si algun dia ho passes malament, demà tornarà a sortir el sol. També hi ha dies foscos o de pluja. Llavors has de dir: “avui plou!” També és bonic. No t’ha sortit la jugada, has anat amb més feina o perquè tens algun problema familiar i estàs més tontonet. S’ha de donar sempre gràcies perquè estàs viu.

Als que estan teletreballant, hola!, però que quan puguin que vinguin, que no passa res, que aquí amb les mesures de seguretat, treballem segurs. M’agradaria veure més gent. Sí! Però també s’ha de dir que el teletreball que està aquí per estar-se, igual que els virus diuen que cada any ens haurem de vacunar com amb la grip, el teletreball és positiu, però és que la presència humana m’agrada molt, aquest caliu personal, l’escalfor humana. No podem expressar emocions via ordinador, això s’ha de parlar de tu a tu.

Que vinguin quan puguin. Si hi ha persones de risc, no, però la gent que pugui, que vingui! Que no passa res, que ho passem molt bé. I a vegades sortim de la rutina, perquè la casa també és un cacau, i vens a treballar i és una altra casa que és diferent de la teva.

Moltes gràcies!

A tu per fer l’entrevista i estar en contacte sempre, que jo miro els teus Ajuntagent!. M’agrada estar una miqueta informat, la persona s’ha d’informar i com que m’agrada informar també m’agrada que m’informin. La feina que fas tu no ha de parar, és com nosaltres, que no parem. Perquè la informació és poder. La informació és bàsica.

Cuida’t! Adeu!

Que vagi bé tot i moltes gràcies a tu. Adeu, bon dia!

 

What do you want to do ?

New mail

What do you want to do ?

New mail

What do you want to do ?

New mail

What do you want to do ?

New mail

3 respostes a «Entrevistem l’Àngels, la Montse, l’Alberto i el Clemente: Ordenances. Serveis Essencials»

  1. Primer de tot gràcies Lluïsa per fer visible la tasca dels/les ordenances. Per la part que em toca, som un equip que està sempre en primera línia.. i necessita entrevistes com aquestes…

    I per altra banda, un agraïment especial a l’ Àngels, Montse, Clemente, Alberto.. que durant l’estat d’alarma van fer tot l’humanament possible per tirar endavant tantes tasques.. i fer front a situacions tant sensibles i extremes.

    Una abraçada,

    1. Gràcies a tu, Silvia!
      Pel comentari i per l’agraïment a les companyes i als companys ordenances que també van fer el gran esforç i van fer possible que anés endavant el Servei aquells dies tant difícils.
      Una abraçada i molts records!

  2. Un grupo de personas magnificas, su labor en esta pandemia ha sido vital. A nivel personal un placer haber podido trabajar con ellos y ellas , me han tratado con muchisimo cariño desde el primer dia que empece a trabajar a su lado…Un besazo a todos y todas.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.


*