IN-VITA a la reflexió: 24. Si saps el que estàs fent, l’eficiència és la teva única oportunitat de millorar

Si intento posar ordre en tot el que hi ha d'incomplet al meu món perquè en realitat el que vull és desentendre'm de la meva vida, l'estrès mai se n'anirà realment... No obstant això, si soc capaç d'adreçar-me interiorment en un direcció més compromesa des del punt de vista espiritual, més basada en el meu cor que en el meu cap, entro en un joc totalment diferent.

Una vegada establert un propòsit, una meta o un criteri, el millor que pots fer és complir-lo i fer-ho amb el mínim esforç possible. D’aquesta forma no es malgasta energia i s’allibera una quantitat òptima de recursos per fer i obtenir més del que vols.

Si intento posar ordre en tot el que hi ha d’incomplet al meu món perquè en realitat el que vull és desentendre’m de la meva vida, l’estrès mai se n’anirà realment. Sens dubte puc aconseguir un cert alleujament, a vegades fins i tot molt. És magnífic tenir la ment en blanc, l’armari interior net i les llistes de projectes i accions al dia. Però malgrat això, potser una part meva segueix volent plegar veles, sortir d’escena, anestesiar-se o anul·lar de qualsevol altra forma aquell soroll més profund que segueix allí.

Es tracta d’aquest brunzit incessant de baix nivell que sembla penetrar-ho tot de tedi. Experimento les coses que entren al meu món com a irritacions, no com a oportunitats. No veig el moment d’acabar per evadir-me de tot l’assumpte! Però per a qui veu les coses així el derrotisme no triga a aparèixer: per què hauria de començar alguna cosa si mai s’acaba res realment? Glups! Vet aquí un magnífic exemple de profecia negativa que s’alimenta de si mateixa.

No obstant això, si soc capaç d’adreçar-me interiorment en un direcció més compromesa des del punt de vista espiritual, més basada en el meu cor que en el meu cap, entro en un joc totalment diferent. L’activitat en si és la mateixa, però, ve envoltada en un halo d’elegància i comoditat. Accepto el que tinc davant i sento curiositat per les seves possibilitats. Estic interessat a processar tots els meus assumptes d’acord amb els meus mètodes de gestió del flux de treball perquè aquests els mereixen, o millor, perquè jo ho mereixo. Quan em sento realitzat internament i estic conforme amb mi mateix al nivell més profund, ja no es tracta de despatxar tots els assumptes. Es tracta únicament de seguir endavant amb la meva activitat, i fer-ho de la forma més conscient possible. Què estic fent ara, i ara, i ara, i ara…? És aquesta la millor forma de fer-ho?

La meravellosa paradoxa és que com més focalitzo la meva atenció en el món físic extern (i tot el que porta associat), més m’esforço per escapar dels dards i les fletxes de la materialitat. Com més espiritualment orientat i menys lligat al físic em sento, més productivament implicat en el món material sembla que estigui. Tinc una percepció més clara d’on encaixo en el gran esquema de les coses, i no em permeto la menor irresponsabilitat en els meus assumptes i en les meves accions, per petits que siguin.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.


*