Jo un dia… (Anecdotari)

Jo un dia….

Amb aquestes tres paraules és com comencen normalment les frases dels escolars en etapa d’educació infantil i primària quan volen expressar-se i fer-nos arribar alguna vivència o experiència personal, relacionada amb el contingut que s’està treballant en aquell moment.

Són ja molts anys que l’Equip d’Educació Viària de la Policia Local està present a les aules de Sant Boi, des de les escoles bressol fins als casals de gent gran i, podem assegurar que en totes les nostres sessions ens trobem amb situacions que generen alguna anècdota que, per les seves característiques pròpies, esdevenen autèntics gags o sketchs no premeditats que ens fan somriure, a més de ser recordats per molt de temps.

La sinceritat, la innocència i l’espontaneïtat de la qual estan dotats els infants, s’accentua encara més en l’àmbit del col·le, on els nens i nenes es troben còmodes, entre els seus companys, amb la seva mestra i, quan toca educació viària i mobilitat segura, amb el policia.

 

Tant és així que, si mirem enrere, no fa tants anys, en una classe de P5 (educació infantil) un company, durant una sessió programada d’educació viària i, mentre mostrava als escolars les eines i material de les que disposa un policia local per portar a terme les seves funcions, va ensenyar les manilles que portem de dotació sostenint-les amb les dues mans per davant seu perquè tothom les pogués veure bé.
De seguida i, com una molla, una nena va aixecar el braç. El monitor policial li va donar pas i la nena va comentar el següent a la classe:

Poooos… mi tata, tiene unas como esas pero, pero… con pelitos rosas alrededor…

Òbviament, el company va agafar al vol la resposta comentant que potser aquelles manilles de la seva tata eren més divertides que les que portem el policies, donat que les nostres no tenen pels de colors rosa, tot això, mentre la mestra dibuixava un somriure a la cara que intentava dissimular tapant-se la boca.

 

O aquella altra a 2n de primària en què un altre company, en plena sessió, va haver de respondre a la pregunta d’una nena:

-Policia, tu… tens dona?
El company va respondre-li que no (en aquell moment) i va continuar la sessió.
En acabar la classe, la mateixa nena es va acostar al company i va formular la mateixa pregunta:
-Policia, tu… tens dona?, responent novament el company que no.
En aquell moment, després de la resposta del company, la nena va dir:
-Doncs, et dono la meva mare!!

Suposem que el company va caure en gràcia a la nena i pensaria que aquell policia podria ser el complement ideal de la mama o que, al contrari, es volia desfer d’aquesta.

 

Són també moltes les vegades que els nens i nenes ens adopten com a referents d’admiració propers, com aquella en què vaig haver d’estar uns quants minuts, després d’acabar la sessió, signant autògrafs a tots i cada un dels escolars d’una classe de 5è de primària que havien format una fila, amb el seu paper i boli, com si fos el mateix Messi…

O també aquella en la que una altra nena de P5, després de fer una ràpida ronda de presentacions, ens va comentar davant de tota la classe que el seu pare era policia secreta.
A partir d’aquell moment, va deixar de ser-ho una mica, oi?

 

Recordem també aquella ocasió en què vam ser convidats a participar en una jornada familiar lúdic-festiva de presentació d’uns productes relacionats amb l’automobilisme.
La Unitat de Guies Canins també va fer acte de presència i, en un moment determinat del matí, aquests van realitzar una exhibició amb els gossos demanant d’entre les persones allà presents tres o quatre voluntaris.
Un cop van sortir els voluntaris, els guies van explicar que amagarien una bosseta a la butxaca d’un dels voluntaris amb un succedani d’olor característic (substància utilitzada en ensinistrament de gossos amb olor semblant a l’haixix) per tal que el gos trobés per si mateix, a través del seu olfacte, la persona que la portava.
En aquell precís moment i, abans de començar l’activitat, un jove d’entre els voluntaris, va sortir corrent com una gasela i mai més l’hem tornat a veure.
En aquest cas, o bé li feien por els gossos o… en fi.

 

No cal dir que són moltes les ocasions en què els nens, carregats de sinceritat, traslladen al monitor policial que al papa li van posar una multa o que la grua es va endur el cotxe o, fins i tot, quan aquest anava una miqueta “borrachito” mentre conduïa o parlant pel mòbil.

 

Per acabar, volem recordar la figura del Ciril·li.
En Ciril·li era un personatge en forma de pallasso que fèiem servir per treballar continguts de mobilitat segura a les escoles bressol i escoles d’educació infantil.
Aquella vegada, com en moltes altres, el monitor policial es va disfressar per convertir-se en el Ciril·li en una escola d’educació infantil.
Mentre els nens i les nenes es trobaven jugant al pati i, amb la complicitat de la mestra, en Ciril·li va sortir, acostant-se a aquests amb els braços oberts i un gran somriure.
En aquell mateix moment, l’horror va fer acte de presència també i tots els nens van sortir corrents espaordits, cridant i amagant-se uns sota els bancs del pati, altres s’abraçaven entre ells amb els rostres desencaixats, etc.

Un desastre, vaja.
Des d’aquell moment, vam agrair els serveis prestats al Ciril·li i tampoc no l’hem tornat a veure.

 

Com veieu, totes aquestes situacions i accions, tenen una alta càrrega de sinceritat i espontaneïtat per part dels nens i nenes, moltes vegades impulsada per l’ambient que el monitor policial aconsegueix implantar en les seves sessions, les quals es treballen principalment des de la recerca d’emocions.

Sense emoció, no hi ha aprenentatge.

 

Seguim…

What do you want to do ?

New mail

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.


*